El sindicalisme com a motor de canvi social

La situació de les persones joves avui a Espanya és el cúmul de paradoxes. Ja no es tracta que l’anomenada ‘generació millor preparada de la història’ visqui la pitjor situació laboral de la història agreujada per la pandèmia del coronavirus. És que avui ningú s’atreveix a qüestionar que els nivells d’atur juvenil, o que les seves condicions salarials, de contractació i estabilitat a la feina, o que els índexs de temporalitat que els perjudiquen són, senzillament, escandalosos. Són insuportables. Tampoc que, sent qüestions que fonamentalment els afectin a elles i ells, a nosaltres, per la seva entitat i intensitat, ens constitueixen un problema social. Un problema de país.

La qüestió és que aquest problema que anomenem genèricament com ‘de treball’ afecta a tots els aspectes de la vida d’aquestes persones. Incideix en l’elaboració del seu i del nostre projecte vital. Afecta la nostra autonomia. I, en el que ara ens interessa parlar, afecta també als drets de participació política i sindical.

La paradoxa en la seva expressió sindical es manifesta quan la participació en la presa de decisions que afecten la seva situació present, i sobretot a la futura, és menor de la que ens agradaria. Tant com ho és la seva participació en el món del treball. La conseqüència és que en tots els ordres s’adopten decisions, es fixen posicions, que se’ls aplicaran en igual o major mesura que a les persones afiliades de major edat, però no sempre es prenen sense la necessària transversalitat de la participació. Senzillament perquè el punt de partida és la nostra baixa incidència en el món laboral.

Així, la baixa participació es justifica en la baixa presència en el món laboral. I la baixa participació facilita que es planifiquin alternatives, es fixin postures que a vegades invisibilitzin la necessària implantació laboral de les persones joves.

Però, una paradoxa més: la baixa participació i baixa presència de les persones joves en l’actual moviment obrer (major del que molta gent considera però menor de la que ens agradaria) és un argument que compromet al mateix futur. La falta de renovació no només és un problema pels lideratges, ni tan sols per l’aportació de noves idees, és, inclús, un problema per la falta de convivència.

Refer les organitzacions sindicals des de la base

Els sindicats a Espanya, pel seu sentit d’universalitat en les conquestes, tenen uns nivells d’afiliació que no s’ajusten a l’impacte del treball que desenvolupen. Les millores aconseguides per les organitzacions sindicals a Espanya pel que fa a les condicions laborals i socials es globalitzen i això provoca que la dificultat per conquerir-les, o fins i tot el coneixement de les pròpies conquestes, o bé es trivialitzen, o pitjor encara, es desconeixen.

Davant d’aquesta realitat podem continuar pensant que no hi ha res a fer. Que es tracta d’una tendència general, una evolució social que es manifesta com un desaferrament d’allò associatiu, com un distanciament de les formes històriques de participació. Però, de sobres, sabem que allà on hi ha debilitat sindical, la conseqüència és l’aplanament dels drets laboral, l’explotació en les seves expressions més cruels. Per això, la passivitat no és una alternativa.

No es tracta només d’un deure moral. És una obligació consubstancial a la nostra raó de ser la que ens obliga a reaccionar fent més fortes les organitzacions sindicals allà on és possible fer-ho. Des de la base. Per la participació de totes aquelles persones treballadores, que tenen i volen compartir els seus problemes en veu alta. O, si es vol, la manifestació actual dels problemes als quals ens enfrontem des de sempre, a més a més de les noves experiències i coneixements. Sabem totes que la por també es troba en les relacions laborals i que l’exposició del dubte i la participació ja resulta ser un element de tensió per algunes direccions empresarials. Però, també sabem que la sindicació i participació pot ser discreta sent reivindicativa i justa al mateix temps. La mateixa idiosincràsia ens obliga a això: no hi haurà ningú més comprensiu, com tampoc ningú més capaç, en el canvi d’aquesta realitat, que una persona amb la vocació sindical.

Actuacions transversals i sinergies intergeneracionals

I per això, les persones joves necessiten saber no només que poden portar els seus problemes, sinó que elles seran les protagonistes en la cerca de solucions. El transversalisme de les nostres actuacions neix i reconeix la pluralitat d’experiències professionals a partir de la seva activitat i ha d’enriquir-se, a més a més, de les sinergies intergeneracionals, apostant per una presa de decisions abordades des de la perspectiva d’una organització circular i radial. La transversalitat organitzativa enriqueix la feina del subjecte en qüestió, el sindicat ergo el sindicalisme, de manera tal que connecta i articula els coneixements dels diferents sectors d’aprenentatge i dota de sentit els aprenentatges integradors, establint connexions entre els mateixos.

I això des de sempre ha tingut un nom: dret a participació, dret a decidir, dret a sumar. Un dret que ha d’anar més enllà de l’establert. Fer el de sempre no val o no val de la mateixa manera en els temps que corren. Es tracta de poder real perquè d’una vegada i per sempre les persones joves sàpiguen que només en el moviment associatiu es troben organitzacions que es comprometen a treballar amb elles en la cerca de les solucions que reverteixen aquesta insuportable situació laboral en l’Espanya del segle XXI.

Avui l’estacionalitat i el canvi constant d’activitat laboral és una realitat instaurada en un gran nombre de sectors econòmics. La classe treballadora, de la que formem part i representem les organitzacions sindicals, canvia de feina, canvia d’empresa, surt i entre del mercat laboral, però el que sempre es manté, allò que no canvia, són aquelles cares, aquelles persones que altruistament saben que la força i les ganes de parlar de la millora “del tot i de totes les condicions”. Aquestes persones amb responsabilitat social i amb força per afrontar les pressions que a vegades, moltes vegades, venen de les injustes crítiques i acusacions també d’aquelles persones a les quals representen per la facilitat amb què avui l’acusació circula i el baix cost d’aquesta.

No voldria acabar aquesta humil reflexió sense apel·lar al respecte i a la reflexió. La noble vocació de les delegades i delegats sindicals ha de ser respectada. No és el mateix ser exigent –això suposa participar, sumar, ajudar a ser més i millors en la lluita de classe–, ser una persona crítica, que actuar des de la comoditat, la passivitat: la passivitat de l’acció i la comoditat del verb fàcil.

Les delegades i els delegats sindicals són l’essència de la transformació social. Diana de queixes i invisibles en les conquestes. El sindicalisme, aquests milers de persones, són el motor del canvi. Respectem-les, reconeguem-les. 

Afra Blanco és responsable de Juventud FeSMC-UGT.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.