Els esperits vibrants de la nostàlgia

Les persones que ens hem submergit en les profunditats de la lingüística sabem que l’etimologia pot ser un bon mapa. L’origen de les paraules ens porta sovint a descobrir moltes coses sobre nosaltres mateixos i de la naturalesa d’allò a què la paraula referencia. En el cas de la paraula ‘nostàlgia’, el seu origen és precisament fruit d’un exercici de nostàlgia. La va encunyar un estudiant de medicina, Johannes Hofer, el 1688, en la tesi preliminar que iniciaria el seu procés per tal d’erigir-se en doctor de la Universitat de Basilea. La tesi en qüestió, titulada Dissertatio medica de Nostalgia oder Heimwh, versava sobre un fenomen que es produïa en joves que, lluny de casa, sucumbien a estranyes formes de febre i tisi.

Aquest tipus de mals s’havien observat ja especialment entre els soldats suïssos que lluitaven lluny del seu país, i havien rebut el nom de “das Heimweh”, mentre que els francesos s’hi referien com “la maladie du pays”. Però va ser Hofer qui ho va considerar una malaltia clínica, i li va donar el nom de ‘nostàlgia’, que en el seu origen era un terme mèdic. Hofer va decidir formar la seva nova paraula mirant al passat, amb les arrels gregues nostos (retorn a casa) i algos (dolor o enyorança). La definició que el jove suís va fer d’ella, “la tristesa que sorgeix de l’ardent desig de tornar a la pàtria”, concilia perfectament amb la seva etimologia grega, que ens remet al gran viatge de tornada a casa de tots els temps, el d’Ulisses i la seva ànsia per a la seva Ítaca.

Però per a Hofer i els homes i dones del seu temps, la nostàlgia no era només un sentiment, ni un terme filosòfic o polític, sinó una crua malaltia que havia de tractar-se amb urgència si volia evitar-se el pitjor desenllaç. En la seva tesi, Hofer descriu de forma detallada el procés patològic que es dona en el cos del nostàlgic amb el típic llenguatge de la fisiologia del segle XVII: es produeix un “moviment constant dels esperits animals al llarg dels túbuls blancs dels cossos estriats i el centre oval del cervell”, on “s’adhereixen les impressions residuals de la pàtria”. Aquesta estimulació sensorial produiria unes vibracions que “exciten en l’ànima una idea recurrent i exclusiva de tornar a la pàtria”. Aquests esperits vibrants eren per a Hofer fines partícules quantificables que bloquejaven els conductes nerviosos i impedien que circulessin altres esperits animals pels canals invisibles que connectarien les diverses parts del cos, afectant així totes les facultats corporals.

“La nostàlgia pot ser una força dinàmica, que animi a la creativitat i a la cerca del canvi”

Aquesta concentració d’esperits animals provocaria que la sang s’espessís, la qual cosa acabaria afectant el cor. Els símptomes se succeirien llavors en cadena: “Tristesa constant, pensament obsessiu sobre la pàtria, insomni i son agitat, feblesa general, pèrdua de la gana, palpitacions del cor, dificultats respiratòries, […] febres contínues i intermitents”. Si no es tractava, la “consumpció dels esperits” i l’afebliment inexorable del cos accelerarien la mort per esgotament.

Encara que Hofer proposava alguns remeis mèdics (administració de purgants, bàlsams i emulsions o sagnies), ell mateix admetia que la ciència tenia els seus límits i que, en última instància, en cas que el pacient no millorés, només quedava una solució per a evitar la mort: “Enviar [al pacient] a casa immediatament, sense importar si està molt malalt o fràgil, sigui en carruatge, llitera o qualsevol mitjà disponible”.

Per a il·lustrar-ho narra el cas d’una nena que vivia amb la seva família al camp. Després de patir una greu caiguda, va ser traslladada a l’hospital a la ciutat. En recuperar la consciència, va rebutjar qualsevol aliment o medicina, i només cridava “Ich will Heim, Ich will Heim” [Vull tornar a casa, vull tornar a casa]. Quan va tornar a la seva llar amb els seus pares, estava tan feble que es temia per la seva mort. Sorprenentment, al cap d’uns dies de ser de nou al poble, es va recuperar completament sense ajuda mèdica.

El símptoma d’una imaginació danyada

Amb el temps, la nostàlgia ha deixat de ser una malaltia per a convertir-se en un estat d’ànim, i el concepte ha adquirit matisos filosòfics, artístics i polítics i ha deixat enrere els mèdics. També s’ha ampliat el seu sentit, que ja no es refereix únicament a l’enyorança d’un lloc, sinó també d’un temps passat. Però l’essència continua sent la mateixa: mirem a un altre lloc o un altre temps en el qual pensem que seríem més feliços, enyorem la seva autenticitat i seguretat. El problema és que, en aquest exercici de mirar, elaborem. Ja ho va dir Hofer, la nostàlgia és el “ymptoma imaginationis laesae”, el símptoma d’una imaginació danyada. I com afirmaria després Marcel Proust en A la cerca del temps perdut, “el record de les coses del passat no és necessàriament el record de les coses tal com van ser”.

La nostàlgia pot ser una força dinàmica, que animi a la creativitat i a la cerca del canvi. Així ho avalen diversos estudis, com un realitzat recentment per la Universitat de North Dakota, que revela que, contràriament a les observacions de Hofer, és un fenomen majoritàriament positiu: en lloc de deprimir l’estat d’ànim d’una persona, mirar cap endarrere pot ajudar-la a activar-se i reorganitzar-se . Més enllà d’aquests discursos motivacionals, la nostàlgia ha estat també fonamental per a la creació artística, com l’obra mestra de Proust i la seva pervivència demostren.

La moda de la nostàlgia

Però la nostàlgia pot ser també una força reaccionària. En els últims anys, de fet, s’ha erigit en un dels instruments més efectius per al creixement de la ultradreta a tot el món, que s’ha recolzat en ella i en la inclinació humana a sentir-la per a promoure una visió pessimista del present i el futur que combaten amb promeses de protegir una tradició i identitat nacional idealitzada. Prova clara n’és el lema amb el qual Donald Trump va conquerir el cor dels estatunidencs, el “Make America Great Again”, on l’adverbi ‘again’ fa referència a un temps indeterminat, mític, a la grandesa del qual és difícil no sucumbir.

El crític literari Frederic Jameson ha parlat de “nostalgia mode” per a descriure un estat d’ànim i una tendència pròpia del nostre temps, una espècie de “moda de la nostàlgia” que no se cenyeix exclusivament als entorns reaccionaris tradicionals . De fet, aquest ús de la nostàlgia, tan propi de la ultradreta, ha ocupat una part del discurs vinculat a l’esquerra. Hi ha una reivindicació del discurs obrerista i sindicalista del passat, una aposta per tornar a allò que es considera l’essència de l’esquerra, que hauria estat contaminada per discursos secundaris com el feminisme o els debats sobre el gènere.

El fet que tota mirada nostàlgica impliqui una reelaboració, fa que moltes vegades siguin els símbols els que acabin definint el passat al qual s’aspira, molt més en aquesta era consumista i de fetixització material a la qual sucumbeix fins i tot qui es creu més indemne. Per això val la pena recordar com van sorgir aquests símbols, perquè gairebé mai és de manera fortuïta, i la seva fabricació pot revelar les parts fosques d’un passat que la nostàlgia difícilment il·lumina. Eric Hobsbawm va estudiar com a partir del segle XX la iconografia obrera i socialista es va masculinitzar i va invisibilitzar a les dones i la seva tasca dins de les lluites socials. Moltes vegades elles van ser les protagonistes de manifestacions, vagues i motins, molt especialment quan es tractava d’accions directes per al control dels preus que amenaçaven la subsistència de les famílies. La nostàlgia com a emoció posa els seus ulls en el tors idealitzat de l’home obrer. La imaginació danyada, que diria Hofer, no és capaç de veure la dona que queda fora del retrat, ni de donar compte de la seva lluita i les seves misèries.

Seria absurd rebutjar la nostàlgia, ja que hi ha en ella quelcom humà, bell i mobilitzador al qual no hem de renunciar. Però això no ha d’impedir que exercim una crítica conscient cap a aquells que sota la seva influència tracten d’oferir-nos versions esbiaixades del passat, que curiosament sempre invisibilitzen el sofriment dels mateixos subjectes, majoritàriament femenins. Perquè si és cert que mai podrem desprendre’ns de la nostra subjectivitat present quan mirem cap endarrere, també ho és que hem d’aspirar a entendre les ideologies que participen en els exercicis de nostàlgia. I això implica saber reconèixer l’artificialitat i els objectius als quals serveixen aquestes vibracions que, en la descripció de Hofer, “exciten en l’ànima una idea recurrent i exclusiva de tornar a la pàtria” i que, massa vegades, molt més en temps d’incertesa com els nostres, no són tan innocents políticament com en un principi podríem creure. 

Aquest article està escrit per Mar García Puig, llicenciada en Filologia anglesa i, des del 2015, diputada al Congrés per En Comú Podem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.