Jasmina Mujezinovic: “Encara no sabem quantes dones van ser violades a la guerra de Bòsnia”

S’acaba de commemorar el 25è aniversari de la guerra de Bòsnia, un conflicte que va deixar cent mil víctimes mortals, més d’un milió de persones desplaçades, entre 25.000 i 60.000 dones violades i moltes ferides obertes. S’ha arribat a una veritable reconciliació? En parlem amb la Jasmina Mujezinovic, coordinadora de la Fundació per a la Democràcia Local de Sarajevo, entitat successora de l’Ambaixada per la Democràcia Local instituïda per l’Ajuntament de Barcelona el 1996.

El desembre de 1995, a París, els presidents Izetbegovic, Tudjman i Milosevic van fimar l’acord de pau per acabar amb la guerra a Bòsnia. Es pot dir que va arribar, aquesta pau, però?

Sí, però aquella pau era un contracte, que ens deixava amb una administració molt problemàtica a l’hora de funcionar. El país quedava dividit en dues parts –la República Srpska i la part on viuen els croats i els musulmans–. Vint-i-cinc anys després encara no podem dir que visquem bé ni que estiguem units.

El conflicte es va resumir com un enfrontamente entre serbis (ortodoxos), bosníacs (musulmans) i croats (catòlics). Era així? Podem dir avui que les ferides de la guerra estan tancades?

No estàvem confrontats entre nosaltres; Bòsnia va rebre una agressió brutal dels països veïns [Sèrbia i Croàcia] i, per això, no podem parlar d’una guerra civil d’uns contra els altres. Per mi va ser una guerra feixista, de molta brutalitat. A Bòsnia, avui, pots viatjar a qualsevol lloc, pots fer qualsevol cosa sense problemes, però el sistema administratiu no funciona. Fa poc dies va sortir una notícia que situava Bòsnia com el país més pobre d’Europa. Bòsnia és un país que té possibilitats de desenvolupar-se perquè té els recursos naturals necessaris, però el cert és que estem en una situació que ens impedeix  avançar. La gent viu tranquil·la, el problema que tenim a Bòsnia actualment són els polítics.

Ara comença a despuntar una generació de joves que no va viure la guerra. Quin record se’ls transmet del conflicte?

Hi ha joves que, gràcies a les històries que expliquen els seus familiars, no tenen bons records i tenen problemes per entendre certes coses. També hi ha alguns joves que gràcies als seus pares tenen una retòrica nacionalista. La majoria de gent jove, però, no vol parlar sobre la guerra, vol avançar cap endavant perquè està farta d’escoltar sempre les mateixes històries. Jo tinc una filla de 24 anys i és molt conscient de què va succeir en el passat, però ara, després d’acabar la carrera, només vol trobar una feina i viure una vida normal. La majoria de gent jove pensa d’aquesta manera.

Les guerres també deixen molts silencis. A Bòsnia, hi ha voluntat de parlar del conflicte o es prefereix passar pàgina?

No puc generalitzar, però personalment penso que s’ha parlat molt poc de les dones violades durant la guerra o de la gent que va estar en camps de concentració. La gent que va viure aquestes experiències necessita que se’n parli més perquè és part de la seva vida; són traumes que han viscut. Per altra banda, molta població sap que ha passat tot això, però se n’ha oblidat. 

Es parla d’entre 25.000 i 60.000 dones violades. S’ha visualitzat prou aquesta realitat?

Aquesta xifra que esmentes és de l’any 1993. Durant la guerra de Bòsnia, la Unió Europea va rebre moltes informacions sobre violacions sistemàtiques i va enviar una comissió a investigar. En aquell moment es va fer aquesta estimació. Si avui en dia no sabem quantes dones van ser violades durant la guerra de Bòsnia és perquè hi ha una manca de voluntat de conèixer la xifra real. D’una banda, tenim els agressors que no volen parlar ni saber una xifra exacta, ja que sinó la seva actitud durant la guerra quedaria en evidència. I, per l’altra banda, hi ha les víctimes, que no tenen prou força. Aquestes dones estan organitzades a través de diverses organitzacions no governamentals i lluiten per la seva posició en la societat bosniana. Volen que es parli d’aquest tema perquè el país reconegui que el seu cos també ha format part del camp de batalla. L’únic suport que reben, però, són d’organitzacions com la Fundació per la Democràcia Local, que hi treballa des del 2004, donant-los suport psicològic o jurídic, quan el necessiten. No tenen una situació estable i se senten molt tristes i decebudes. Bòsnia ha de reconèixer que elles també són víctimes i heroïnes d’aquesta guerra.  

Després del cas bosnià, la Cort Internacional de Justícia va tipificar les violacions durant els conflictes armats com a crims de guerra. 

Exacte. Això demostra com de cruel va ser tot el que va passar aquí.

Alguns fills de dones violades van ser adoptats i van anar a viure a l’estranger. Aquests joves tenen interès per conèixer el seu origen?

Si l’Estat no vol donar suport a les dones que han estat víctimes de la guerra, imagina’t si ho fa amb els seus fills! En els últims temps, molts d’ells s’han organitzat: volen que es reconegui que són fills de violacions de la guerra. Els fills parlen per ells, però també lluiten per les seves mares. Són valents; el seu esforç donarà els seus fruits.  

Avui també encara hi ha persones que busquen les restes dels seus familiars. 

Nosaltres sempre diem que Bòsnia és una gran fossa comuna. S’estan obrint fosses, però n’hi ha moltes altres que no sabem on són. Algunes es van trobar per una casualitat, quan es feien obres a les ciutats. A més, aquí, durant la guerra, era habitual matar una persona a un lloc i després traslladar-la a un altre. També s’estan descobrint fosses comunes a Sèrbia, on hi van trobar un miler de bosnians. I així és molt difícil trobar i identificar els cossos.

Han passat 25 anys d’un conflicte que va passar pràcticament al cor del continent europeu. Quina lliçó creu que hauria d’haver après Europa?

Després de la Segona Guerra Mundial es va dir que mai més hi haurien camps de concentració. I a la guerra de Bòsnia ni van haver. Els bosnians estem molt decebuts amb la política de la UE –abans i ara–,  ja que la nostra esperança era poder-hi entrar. La majoria de bosnians no tenen una bona opinió d’Europa. Creiem que només els EUA van ajudar a posar fi a la guerra. Ara, amb la victòria de Joe Biden, Bòsnia espera la seva ajuda, perquè necessitem un nou cop de mà per anar endavant. Així i tot, Bòsnia és un dels països més bonics d’Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.