Podem gaudir d’abonaments juvenils fins els trenta anys i descomptes per a jubilats a partir dels seixanta-cinc. Es pot gestionar una societat que divideix la població en aquestes franges d’edat? Ho preguntem a un expert en psicologia evolutiva, Feliciano Villar. A la Universitat de Barcelona, concretament a la Facultat de Psicologia i Educació –ubicada al Campus Mundet– imparteix una assignatura que s’anomena “Adolescència, adultesa i senectut”. Llicenciat en Psicologia i doctor en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ha estat professor a la Universitat Rovira i Virgili i professor visitant a la Universitat Catòlica de Nimega, Holanda, i la Universitat d’Oxford, Regne Unit. Des de 2003 és professor titular al Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Desenvolupa tasques de recerca com a membre del Grup d’Investigació de Geratologia (GIG) i ha participat en projectes del Ministeri d’Educació i Ciència, la Inserso i la Unió Europea. Ha publicat diversos llibres, entre ells Psicologia de la vejez, conjuntament amb Carmen Traidó; Envejecer en positivo; Discapacidad, dependencia y autonomia en la vejez o Psicologia evolutiva: models de desenvolupament cognitiu, conjuntament amb Estanislau Pastor.
Tradicionalment s’ha dividit el creixement psicològic de l’home en tres o quatre etapes: infància, adolescència, adultesa i senectut. Actualment aquesta divisió encara és vigents?
És un sistema clàssic de divisió que continua vigent, però òbviament avui cal considerar-lo amb molts matisos. En primer lloc, cal tenir en compte que aquests tres períodes tenen diversos subperíodes. Per exemple, existeix una primera infància fins els dos anys, una segona infància fins els sis anys i, una tercer període, que arriba fins els dotze anys. El sistema educatiu ja recull aquesta divisió. No és aleatori que els nens comencin primària als sis anys.
Per què parla de matisos?
Doncs, com que la societat està canviant, la resta de períodes –adolescència, adultesa o maduresa i vellesa– també estan canviant. L’adolescència, per exemple, s’està ampliant. Alguns fins i tot asseguren que ja hi ha una nova etapa entre l’adolescència i la mitjana edat, l’anomenada postadolescència o adolescència emergent. Formen part d’aquest tram aquells que tradicionalment hem anomenat joves. Ja no són adolescents, tenen plans de futur, es volen comprometre i tenen més o menys clar què volen fer, però encara no tenen l’oportunitat de desenvolupar els rols típics d’un adult, és a dir: encara no s’han independitzat dels pares; si tenen parella, no viuen amb ella; no tenen una feina estable i segueixen formant-se. Seria el període dels vint-i-tants.
Per tant, cadascun dels períodes vitals adquireix una major complexitat…
Sí, sense cap mena de dubte. En el cas de la vellesa tampoc podem parlar d’una única vellesa. Actualment hauríem de distingir, com a mínim, dos grans processos dins de la vellesa. Una primera part de la vellesa durant la qual la majoria de les persones podem seguir desenvolupant rols actius –aquesta pot ser una època de molta plenitud–, i una segona part de la vellesa, a partir dels vuitanta, quan les persones ja moltes patim processos de dependència o degeneratius i aleshores la nostra autonomia entra en perill. Alguns experts qualifiquen la primera fase de tercera edat i la segona de quarta, però jo no comparteixo aquestes etiquetes, ja que es tracta de processos.
Tradicionalment també s’han associat aquestes fases a uns objectius relacionats amb el creixement. Això encara és així?
El psicòleg Erik Erikson assegurava que a cada moment de la vida, l’home havia de resoldre un problema que se li plantejava. Per exemple, què han d’afrontar els adolescents? Doncs, segons ell, el tema de la identitat: qui sóc, què vull ser de gran, amb què em vull comprometre… A la joventut, el tema clau és com relacionar-me de forma madura, compromesa i seriosa amb altres persones, sobretot amb la parella. A la mitjana edat el tema és la generativitat, anar més enllà del projecte que has creat amb la teva parella i ser capaç de produir un element que et transcendeixi, que sigui el teu llegat: fills, feina, etc. I, finalment, en el cas de la vellesa, segons Erikson, el tema principal és la integritat: mirar enrere i veure que la teva vida ha tingut sentit. Fer balanç.
Erikson és dels anys cinquanta, avui aquesta explicació encara serveix?
L’esquema és vigent, perquè tots els objectius són igualment rellevants, però amb canvis. Jo avui no comparteixo amb Erikson algunes coses, de fet, si ell visqués potser segurament també hauria fet reformula-cions a la seva pròpia teoria. Per exemple, a la primera part de la vellesa, la generativitat encara té molt de sentit: es pot continuar creant amb els n’ets, fent de voluntari, implicant-se políticament, cuidant altres persones, etc. En canvi, la integritat tindria més sentit especialment en la darrera etapa de la vellesa, quan un se n’adona que la vida no és finita i s’acosta el final.
I la recerca de la identitat no solament forma part de l’adolescència….
No. Erikson deia que la identitat forma part de l’adolescència; ara, en canvi, es pensa que la identitat es planteja per primera vegada a l’adolescència, però un no tanca aquest tema en aquesta etapa. Al llarg de la vida un individu pot tenir diverses caigudes respecte la identitat. Són, per exemple, típiques les crisis dels quaranta o cinquanta anys, persones que se n’adonen en aquest moment que no han pogut complir els somnis de joventut i aprofiten aquestes darreres oportunitats.
Fa uns anys va fer fortuna el terme Síndrome de Peter Pan.
Aquests termes són més periodístics que científics. Si per aquest síndrome ens referim a aquells joves que encara viuen amb dependència dels pares, ens hauríem de preguntar quants d’ells, en altres circums-tàncies, no desitjarien viure autònomament i volar per si sols. No podem oblidar que les circumstàncies actuals no són favorables als joves. La societat avui és tan complexa que un necessita molts anys formant-se i, per altra banda, les oportunitats laborals, que són la clau de la independència, són les que són. Ja ho deia Marx, les circumstàncies socioeconòmiques marquen una societat i fins i tot la psicologia d’aquesta. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
