Teoria dels gossos

Segons una amiga meva que ha estudiat els processos contemporanis de radicalització (islamisme, extremes dreta i esquerra…), els experts avisen que aviat caldrà sumar-hi l’animalisme, com tot just s’insinua en els recents atacs a granges. Tant de bo es pugui prevenir i ens ho estalviem, però, certament, algunes de les reaccions aïrades d’aquest col·lectiu, amb el silenci còmplice d’una majoria que no vol ser titllada d’insensible, fan pensar que no.

Ras i curt, l’animalisme es basa en la creença que els animals tenen drets. Drets amenaçats que s’han de defensar. Sovint amb la denúncia de situacions extremes, realment condemnables, l’esmena acaba fent-se a la totalitat. Perseguint el maltracte a les bèsties s’acaben blasmant espectacles o usos agrícoles. Qüestionant els mètodes qualitatius i l’impacte econòmic i ambiental de les macrogranges ens embranquem fins a santificar el veganisme. Un aspecte lateral (sí, lateral i auxiliar) de la vida humana, que pot governar-se amb seny i mesura, acaba sent central. Defineix els fonaments sense ser aquest el seu lloc i, esclar, acaba fonamentalista.

Només apunto, perquè donaria per molt més, tres aspectes que trobo crítics si aquesta majoria temorosa segueix el corrent o deixa fer com si res a l’innocent animalisme. La primera té a veure amb els drets. Tot i que les Nacions Unides així ho van acordar el 1977, pel que sembla, em resisteixo a aplicar la paraula dret a res que no sigui humà, inclosos els altres éssers vius. Hi ha un debat interessant en el món de l’ètica (i aquí, una bona mostra d’articles que ha agrupat en Ramon Alcoberro), de manera que no m’estendré gaire. Però no em resisteixo a recordar que els drets són conquestes humanes precisament per no ser tractats com animals. O vegetals. I que l’assimilació legal o ètica entre els éssers humans i la resta d’éssers vius, com poden imaginar-se, degrada el primer grup. Ara, precisament per això, perquè els homes som més que animals, podem ser perfectament capaços de respectar-los i de regular en quines condicions hi convivim, entre d’altres coses, perquè fa milers i milers d’anys que hi establim relacions domèstiques. D’això, els nous fonamentalistes en diuen “especisme”.

On és l’altre?

El segon aspecte que vull comentar me’l va fer pensar Byung-Chul Han. Segons ell, un dels problemes de les relacions amoroses de la nostra època, elegides en teoria autònomament, és l’absoluta expectativa de relacions positives, quan les relacions humanes són estructuralment negatives. L’altre, sobretot l’altre més íntim, és alter i alien. El que ens atrau però també allò de més incomprensible o inassumible. I navegar entre aquestes dues aigües és, sens dubte, el gran repte de l’alteritat. Les mascotes, sobretot els gossos, que sembla que han modificat en aquesta direcció la seva genètica, cobreixen la il·lusió de les relacions positives. Competiran entre ells (sempre sembla que s’hagin de matar, els gossos, quan es troben pel carrer), però no amb tu. Quan els teus fills adolescents ja jo et riguin les gràcies, quan la teva parella no corri a abraçar-te i omplir-te de petons quan arribes a casa, quan tothom mandregi i ningú estigui per tu, quan passis absolutament desapercebut a tot arreu, tranquil: el gos sempre ho compensarà. Ho substituirà. En alguns casos, ho admeto, serà una bona excusa per refer-nos (els gossos com a lubricants familiars), però em temo que no ajudaran gaire a penetrar en el món ignot de l’alteritat que dèiem, on temem la paraula “no”. Els gossos sempre ens donaran un sí. Submisos al dictador que tots portem a dins.

Per últim, els processos de radicalització dels que parlava la meva amiga emergeixen a partir de la crisi dels grans relats moderns. Les persones sembla que caminem una mica marejades si no tenim uns fonaments sòlids, de manera que quan no en tenim, els busquem. Un recer, una identitat, una gravetat. Potser també un sentit. I, finalment, una purificació. L’animalisme, davant la ineficiència dels referents sòlids compartits a la Modernitat, fa també aquesta funció reencantadora, amb el seu propi relat. La seva pròpia versió sobre la vida, el seu aparell moral, els seus rituals bàsics, la identificació de l’enemic i, per últim, la incorporació (in corpore) purificadora amb tabús alimentaris. Res que no haguem vist, però, esclar, paorosament atàvic. Adamista: de res no serveixen tres mil anys de tradició judeocristiana o de cultura clàssica, ni molt menys els últims quatre segles de filosofia occidental que alerten contra la temptació purista i que defensen aquest animal que un dia es va descobrir com alguna cosa més. I que va confiar en aquesta cosa de més des de la seva condició imperfecta i vulnerable, no pas en contra. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.