Ben segur que més d’una vegada hem dit “el món és un mocador”. Coincidim amb una persona desconeguda i després de parlar-hi una estona descobrim, per exemple, que treballa a la mateixa empresa que un bon amic nostre. Aquella persona desconeguda, amb qui no hi teníem cap mena de connexió, de cop i volta deixa de ser algú llunyà per passar a ser algú “proper”: està a només a un “salt” en la nostra xarxa d’amistats i coneguts.
L’any 1967, als Estats Units, el psicòleg social Stanley Milgram va voler investigar si hi havia alguna raó que expliqués aquest fenomen. Per això va desenvolupar un experiment amb la finalitat de conèixer quina probabilitat hi ha que dues persones, escollides a l’atzar, es coneguin; o millor dit, quin nombre de connexions hi ha entre elles. Milgram va demanar a diverses persones voluntàries que enviessin una carta dirigida a un mateix destinatari; el destinatari era un advocat de Boston, però això no és important.
El que és rellevant és la condició que Milgram va establir per fer l’enviament: no s’havien d’enviar les cartes directament a l’advocat, sinó que cada persona havia de fer arribar la carta a algú altre que conegués personalment (un amic, un familiar, un company de feina…). Tenint en compte aquesta condició de coneixença, la carta havia d’anar circulant fins arribar al lletrat de Boston. Doncs bé, el nombre mitjà de passos que van fer falta perquè les cartes arribessin a destí va ser de sis.
Conclusió: als Estats Units qualsevol persona estava unida a una altra per només sis passos o intermediaris. I encara més (o menys!): es podria arribar a minimitzar aquesta dada si tenim en compte que l’experiment de Milgram també va observar que bona part de les cartes que van arribar a destí coincidien en els tres últims contactes.
Aquesta és la teoria dels “sis graus de separació”: qualsevol persona pot connectar amb qualsevol altra persona del món mitjançant una cadena de només sis persones. Una hipòtesi que es va fer famosa fins al punt que l’any 1990 va inspirar una obra de teatre, de la que posteriorment, el 1993, es faria una pel·lícula.
Experiments recents fets a les xarxes de Facebook demostren la validesa d’aquesta hipòtesi. Actualment, sembla clar que en el nostre món global ha de ser fàcil validar una teoria així. És clar que també trobareu qui diu que tot plegat no deixa de ser una llegenda urbana. Però més enllà que la teoria dels sis graus de separació sigui certa o no, el que no es pot negar és que es tracta d’una hipòtesi suggeridora. Perquè ens permet pensar que estem a menys de sis passes de poder contactar amb el nostre artista preferit, amb aquell actor o actriu que tant ens agrada, amb el nostre ídol esportiu, amb aquella personalitat que admirem…
És clar que, seguint el mateix principi, la teoria ens pot fer témer que estem molt a prop de dictadors, terroristes i tota mena de mala gent! I, si hi pensem una mica més, la teoria dels sis graus de separació ens avisa que estem molt més a la vora del que ens pensem del pacient 0 de la pandèmia de la covid-19.
La crisi sanitària que estem vivint ens ha obligat a confinar-nos, a aïllar-nos del món. I no deixa de ser paradoxal que aquest aïllament hagi estat provocat per un fet, la pandèmia, que ha posat de manifest com estem connectats, relacionats, amb tota la humanitat.
La pandèmia ens ha confirmat, per si encara en teníem algun dubte, que vivim en un món interconnectat, en un món global. I la conseqüència més important que n’hauríem de treure és que allò que fem cadascun de nosaltres pot repercutir a algú a l’altra punta del món. La nostra responsabilitat ha augmentat. Ja no es tracta de tenir bones relacions amb els veïns; ara els veïns són tota la humanitat. I és que el món, sí, és un mocador.
