La capacitat crítica i el seu esperit

La paraula “capacitat” té moltes significacions. Jo la prenc en el sentit de “aptitud per a fer una cosa” i en aquest cas, la cosa, és criticar. Criticar és fruit d’observar, examinar, analitzar, comparar. És a dir, la capacitat de poder expressar l’opinió pròpia sobre una situació que s’ha estudiat o viscut. Aquesta capacitat es té des del moment de néixer. Cal veure el nadó plorant, cridant, somrient o gesticulant. I es va aprenent a mostrar.

Certament hi entren molt més factors. Aquests factors no són donats d’una vegada per sempre. Hi ha unes etapes evolutives. Però sempre hi ha en joc les emocions, les fantasies, les idees i amb l’expressió d’un llenguatge verbal, que és símbol d’una cultura concreta. Si algun aspecte ajuda a madurar i créixer, és la potenciació de la capacitat crítica. Dit d’una altra forma és aquella qualitat humana intrínseca a l’estructura psíquica que permet a més de contemplar, poder dir el que tu veus, sents, penses i creus, però no condicionat pels altres del teu entorn  que pots considerar que són grans pensadors o  mestres de vida.

Ara bé, com que aquesta capacitat crítica és un aspecte de l’ésser humà, pot estar condicionada per altres aspectes del mateix subjecte. Per exemple, i això passa des de petits, el fet de voler ser estimats, acollits, respectats i considerats pot portar -i hi porta moltíssimes vegades, però moltes de forma inconscient-, a no dir el que hom pensa o encara més a prohibir-nos tenir el nostre propi pensament com el sentiment, és a dir, a ser súbdits o esclaus per no perdre l’estimació, la consideració, el ser acollits. I, aleshores, ve el quòdlibet: amb quin esperit s’exerceix la capacitat crítica?

 No debades hi ha aquella frase llatina, molt antiga: Sapere aude, és a dir, atraveix-te a pensar. Però cal afegir no únicament a atrevir-se a pensar i a dir el que es pensa, sinó atrevir-te a escoltar els teus propis pensaments, sentiments, emocions i necessitats. Tot això és pot silenciar per no perdre el prestigi, la consideració social, l’acolliment i l’afecte dels altres. I no diguem l’amor dels pares o de la parella. Per sentir-se, i alhora no ser  marginat, pot portar a negar-se el propi pensament com el sentiment o l’anul·lació de la pròpia personalitat.

Com generar capacitat crítica?

Per tot això i moltes altres consideracions, convé practicar la capacitat crítica. Però aquest exercir i manifestar no ha de ser, certament, de forma salvatge: dic el que penso sense filtres. Aquest que diu això no pensa. La capacitat s’ha de conrear, cultivar i educar.

És quelcom que cada ésser humà ha d’aprendre, no ho té per heretatge. És fruit d’un treball interior personal. O com diu Freud: “L’ésser humà és lliure davant dels seus pensaments, però esclau de les seves paraules”. O dit també d’una altra forma: “Tot el que es diu, s’ha d’haver pensat abans,  però no tot el que es pensa, cal dir-ho”.

 Per tant la capacitat crítica s’ha de treballar amb esperit de construcció i d’afavorir les relacions humanes. Aquest és el camí a la democràcia, sinó es pot caure en el totalitarisme, la dictadura, el dogmatisme, el fanatisme. Aquesta capacitat crítica portada un esperit de respecte a la dignitat humana i ha de començar amb un mateix. Si no es fa així, tot allò que a una persona no li agrada, o s’amaga o no ho vol conèixer -sigui de forma conscient o inconscient-,  ho posa a fora: una projecció acompanyada de la ràbia, la ira, l’odi, la por, la venjança…. a més justificant-ho… Aquí es pot veure les grans aberracions discursives de certes personalitats.

Però la capacitat crítica amb un esperit constructiu que crea pensaments o idees no cau del cel ni s’aconsegueix sense esforços. Recordem que  l’Estela d’Hammurabi (fa 38 segles) que es troba al museu del Louvre de París, el seu codi, que recorda la base dels deu manaments de la Bíblia, diu: No calumniaràs, no mentiràs ni faràs falsos testimoniatges, etc. La qüestió ve de fa segles.

Podem aprendre a ser crítics?

Els llocs on ensenyar i practicar aquesta capacitat crítica són la família, l’escola i amb els amics fora de l’escola. Però sense mai oblidar: ningú dona allò que no té. I avui dia ho tenim tot a flor de pell. Davant la nova normalitat o la normalitat nova, em pregunto si no seria  millor cercar una situació o un ambient nou. La pandèmia dona peu a exercir aquesta capacitat crítica amb esperit de construcció com és la fraternitat, la llibertat i la igualtat junt amb altres valors humans.

Aquesta capacitat crítica ens porta a veure i contemplar una visió ampla, un horitzó nou que es pot veure amb els ulls, amb el desig, però alhora una acció local que es pot trepitjar de peus a terra. Compromís personal. Regar l’arbre del bosc sense fer que l’arbre tapi tot el bosc. Tot ésser humà és capaç de… Tot això ve donat, però tothom té la responsabilitat de desenvolupar-la amb esperit constructiu per crear pensaments i  realitats noves. Bona taleia no únicament del ciutadà, sinó també i imprescindible de tota la societat: és el camí cap a la vera democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.