El món s’acaba

El món s’acaba. El món gairebé ja s’ha acabat. La mort de cadascú dictaminada des del naixement és un veredicte inapel·lable, definitiu. És qüestió de temps, de vegades anys, però també poden ser dies o minuts, que l’absència total s’executi, que el negre ho impregni tot, que el propi negre desaparegui. S’acabarà el món i el dolor, la incertesa, el desànim, la presència i l’oblit. Tornarem a la incruenta irrealitat de la no existència.

Els creients mantenen l’esperança del ressorgiment en una forma inespecífica d’esperit amb consciència. Lloats siguin. Els incauts —la majoria— imaginen la supervivència en la memòria dels descendents, malgrat que per a aquests el món també s’acabarà, records inclosos. De fet, el món s’ensorrarà tard o d’hora amb l’extinció de la vida coneguda al planeta i del planeta mateix. I les estrelles s’apagaran i les galàxies es fondran. Tot allò que un dia va ser bell i delicat i real s’esvairà fins a fer pop!, i desaparèixer, com una nota musical en el buit infinit.

Tanmateix, el món encara no s’ha acabat. Mentre esperem la seva dissolució, mantenim un alè no d’esperança, sinó de desig, d’empenyorament absurd però tenaç de persistir; fins que el cos aguanti, com una espiga que es manté alçada just abans de la sega en una calorosa i temible tarda d’estiu. El drama de la mort no pot evitar el reclam de romandre vius fins a l’últim moment o més enllà. Així som d’incomprensiblement tossuts els humans i els no humans, la biota sencera.

La pregunta ètica més important aleshores és aquesta: com hem de viure aquest temps afegit abans de l’últim sospir? I no em refereixo a l’experiència psicològica de l’existència, si hem de viure, per exemple, amb por o amb coratge, amb tristor o amb alegria, amb il·lusió o amb resignació; la vivència emocional de la premort anunciada d’antuvi és un afer personal que té molt a veure amb el caràcter, l’educació rebuda i el grau d’autoengany de cadascú. Estic parlant de com utilitzem la nostra llibertat, de com ens relacionem amb els altres que encara són vius, de com habitem en un món sentenciat.

Aquesta interrogació és l’única dignitat possible per a un ésser conscient de la seva mort imminent. I en ella es resumeix tot el coneixement de la història de la filosofia des de Sòcrates fins a Camus, passant per Heidegger o l’insuperable Kant. Tota l’autonomia de l’ésser humà es concentra en l’elecció de triar una manera d’estar en el món amb la certesa que la tria no servirà per a res perquè aquest s’acabarà igualment. La llibertat humana està condemnada a ser un crit en el desert abans d’una tempesta de sorra; però, tanmateix, un crit, que és més que res, tot just abans de no ser res.

Com habitem un món sentenciat? Aquesta pregunta és l’única dignitat possible per a un ésser conscient de la seva mort imminent

Si la vida és absurda, l’ètica encara ho és més, perquè ni tan sols se sosté, com aquella, en el desig cec i enèrgic de l’autoconservació, sinó en la feble voluntat de fer el bé i evitar el mal en un món que es troba més enllà del bé i del mal, com va pronosticar el clarivident Nietzsche. En aquest escenari insignificant i precari, nu de fonaments i d’avaluacions i judicis finals, s’ha de moure l’ètica, la llibertat d’haver de triar un vestit per a cap ocasió.

El món s’acaba. De fet, ja s’ha acabat per a tothom que ha pogut alçar la mirada. Recollim els trastos amb humilitat, petonegem els fills i els amics i tanquem la porta abans que no es tanqui sola. És tot el que ens permet la nostra llibertat i humanitat finites. No fer més mal del necessari és el llegat que podem deixar per a una humanitat futura que només existeix en la nostra imaginació que ja diu adéu. Encara que la vida i l’ètica no tenen sentit, un sentit permanent i transcendent —vull dir—, som capaços de donar-l’hi durant un instant, un instant de triomf moral enmig de la tragèdia final.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.