Un dels llibres emblemàtics de Pere Calders porta per títol Invasió subtil. Doncs bé, creiem que els darrers anys s’ha produït a Catalunya una derrota subtil: el discurs sobre el voluntariat ha canibalitzat el del compromís. Per això en la nostra atmosfera cultural es veu un cert reconeixement al voluntariat i a allò que ell aporta, en canvi es veu amb una certa aversió el compromís i a allò que aquest comporta. Res del que diem pot ser considerat un judici de valor sobre persones que porten a terme tasques admirables com a voluntaris. Es tracta d’una consideració sobre una cosa que ens sembla un canvi cultural significatiu en relació amb la manera com narren i compartim allò que fem.
El terme voluntariat es refereix a una actitud personal, tan personal que apel·la fonamentalment a la voluntat del subjecte que, a partir de les seves capacitats, possibilitats i desitjos, es mostra disposada a fer alguna cosa pels altres de forma lliure i voluntària. Els motius, idees o creences que l’impulsen poden ser molt diverses i fan referència a actituds o valors també molt diversos: altruisme, compassió, benevolència, preocupació social, solidaritat… Però tots motius desemboquen al final en una formulació que es condensa a una frase “ho faig perquè vull”, fins el punt de què parlem no solament de fer un determinat tipus d’activitats, sinó de ser voluntari.
Però la idea de voluntariat també pot suggerir una certa arbitrarietat voluble. Com si ser voluntari depengués dels desitjos de cada individu, d’uns gustos i d’una energia que pot començar i acabar de forma espontània. O, com si fos una alternativa més a tenir en compte en uns períodes molt específics de la nostra vida. Encara més com que es tracta de la meva sobirana voluntat, el criteri per fixar la meva vinculació no és altre que la correspondència que rebo entre allò que faig o m’ofereixen i les meves pròpies expectatives. Per això de vegades es parla del voluntariat zàpping, el qual consisteix en fer gratificacions altruistes volant d’activitat en activitat. La preocupació per la rotació dels voluntaris és una preocupació recurrent, confirmada la desproporció entre les taxes de captació i les de permanència. De fet, és simptomàtic que tingui la major visibilitat un voluntariat vinculat a successos o a esdeveniments acotats en el temps, normalment amb una forta repercussió mediàtica, en què les accions de voluntariat permeten degustar un còctel molt valorat a la nostra postmodernitat líquida: una alta intensitat emocional barrejada amb una baixa vinculació temporal, la participació sense implicació.
Doncs, no és estrany que s’hagi postulat l’existència d’un individualisme solidari, en el qual la solidaritat està al servei del desenvolupament personal o d’una recerca de l’autenticitat. I, per això, el voluntariat té tanta força exemplificadora com a debilitat interpel·ladora: si el punt de recolzament és fonamentalment l’exercici no retribuït de la meva voluntat, la cosa més important és poder triar, i, per tant, resulta secundari allò que s’escull, perquè la única qüestió important és que faig amb el meu temps i amb les meves capacitats. La pregunta principal és què vull fer, no el contingut del que faig.
Vivim en una època que sembla tant important tenir relacions com evitar compromisos. De fet, la mateixa idea de compromís es presenta normalment com una trampa o un risc que cal evitar. L’apologia del networking és indissociable de la resistència davant qualsevol sospita d’estabilitat dels vincles, amb el risc afegit de construir un capital social fràgil. Avui es parla d’aprenentatge i de desenvolupament de competències, però ens oblidem que també s’aprèn a ser incapaç, encara que aquest aprenentatge no sigui objecte d’aprenentatge. I, per tant, ens hauríem de preguntar fins a quin punt la societat actual està promocionant l’aprenentatge de la incapacitat pel compromís. Perquè el compromís suposa, evidentment, decisió personal; però una decisió personal que ha d’estar vinculada a un nosaltres compartit. El compromís suposa un itinerari que m’implica personalment, però sense que jo hagi de ser el centre de referència d’aquest itinerari. El compromís exigeix la serietat d’un vincle estable en el temps i arrelat a un territori, una opció per una certa excel·lència personal i la identificació interioritzada amb alguns ideals socials. En definitiva, el compromís suposa involucrar-se en la construcció d’un projecte, un projecte que és important no per ser el meu projecte, sinó un projecte compartit. Per això, el compromís és acceptar una referència que se situa més enllà del propi jo, que exigeix el tractament atent i responsable dels vincles que fan possible el projecte, que donen sentit als meus esforços i, perdó per la paraula, també a l’eventual sacrifici d’algunes prioritats personals.
No pretenem contraposar voluntariat i compromís, entre altres raons perquè el voluntariat una primera etapa cap el compromís. Simplement ens preguntem per la relació que es genera entre l’èxit cultural i institucional de la idea de voluntariat i el descrèdit, si més no aparent, de la idea de compromís. Entre altres raons perquè la manera com ens narrem a nosaltres mateixos configura allò que fem i allò que som.
