Els valors no s’eduquen des del món dels conceptes, des de les paraules o els discursos, ni tan sols des de les bones intencions. El nostre és un país políticament correcte, parlem de qualsevol tema relacionat amb el que en diem “valors” de manera immaculada. No som racistes, ni insolidaris. Tots entenem de problemes ambientals i tenim consciència ecològica. Coneixem els Drets Humans i ens n’omplim la boca… Ho fem a l’escola, ho prediquen des dels púlpits, i ho fem com a mares, pares, avis, àvies o tietes i tiets… Des de l’associació de veïns, el sindicat i el partit. Som una societat solidària! Però quan toca rascar i conviure amb els problemes de cada dia, la realitat ens demostra que no ho som tant… que si a la classe del meu fill… millor que no hi hagi cap alumne amb dificultats socials, personals o d’aprenentatge. Que jo prefereixo pagar escola abans que el meu fill o filla hagi de conviure amb gent que no m’agrada! Alerta amb els amics dels meus fills, no en vull cap amb mala pinta! Hem de procurar que a la porta de la parròquia o davant l’Ajuntament no es demani almoina, fa un mal afecte! O des del sindicat… primer el bé dels afiliats, que després ja mirarem el bé i els drets de la majoria… I és que una cosa és el que diem i una altre el que fem, i resulta que el que educa no són els discursos i les paraules, sinó què fem i com vivim. Una escola, per ser educadora, ha de ser compromesa: una família, per ser educadora ha de VIURE de manera palpable i fefaent el compromís per un món millor. Una escola, una família… qualsevol organització social que es vulgui autoprotegir de l’entorn, de la diversitat social i econòmica que l’envolta, amagar-se dins una campana de vidre, ignorar els altres, sobretot els més pobres, no pot educar. Podrà ensenyar, però no educar.
Educar, i sobretot educar en el compromís, implica estar disposat a actuar pensant en els altres i en la millora de la societat. I això no ho aconseguirem només des de campanyes anuals o recollides puntuals de diners, joguines, roba o papers sinó en la mesura que donem prioritat als interessos col·lectius per damunt dels individuals, ajudem els que tenen dificultats i això, a l’escola, esdevé un element avaluatiu, tant important, com a mínim, com ho pugui ser un d’aquests exàmens de final de trimestre, tan coherents i usuals en l’avaluació continuada.
Educar en el compromís implica preocupar-se per la justícia, la igualtat, la fraternitat; i fer-ho des de la concreció, que avui vol dir:
-Estalviar recursos energètics, consumint de manera més austera, sense ostentacions ni malbaratament.
-Acollir, conviure i ajudar els marginats, els disminuïts, als immigrants, perdent la por a compartir amb els que són diferents.
-Recolzar el paper de la dona a la societat fins arribar a una plena igualtat de drets.
-Pagar, sense fer trampes, tots els impostos democràticament acordats.
-Treballar per una millor regulació demogràfica, amb el conseqüent control de la natalitat que això comporta.
-Implicar-se en associacions, grups polítics o sindicats que treballen perquè les riqueses del país i els ciutadans es reparteixin de manera més equitativa.
-Denunciar activament la guerra, el militarisme i l’autoritarisme (inclòs l’eclesial). Podríem allargar la llista, però si ens impliquem ni que sigui en un parell d’aquestes possibilitats, com a individus o com a col·lectiu, segur que sense necessitat de discursos, estarem educant en el compromís.
