Vull la necessària ressituació del laïcat en el conjunt de l’Església no és un problema teològic. El Vaticà II ens va ensenyar, amb prou claredat, a veure’ns tots com a poble de Déu, a l’interior del qual són distribuïts els ministeris, els carismes, els dons de l’Esperit. Cap dels ministres o servidors -bisbes, preveres, diaques- no es troba al seu exterior: és part d’aquest poble dins del qual rep la seva missió i al qual el seu ministeri és ordenat.
Hi ha entre tots els membres del poble de Déu una igualtat de fons que té la seva font primera en el Baptisme: és el sacerdoci comú dels cristians que el sacerdoci ministerial no destrueix. Això en res no fa minvar la importància decisiva de ministeri ordenat, sinó que l’aferma en la seva especificitat. Fa créixer, això sí, el sentit de pertinença eclesial del laic i la seva responsabilitat.
Per què, doncs, tants anys després del Concili que va promoure Joan XXIII, hi ha encara tanta asimetria de rols i de responsabilitzacíó eclesials entre el ministeri ordenat i el laïcat? Apunto, sense intenció ni capacitat de ser exhaustiu, dues sèries de raons.
De la banda del clergat
No sempre els pastors tenim prou amplitud de mires per a imaginar models pastorals diferents dels que hem heretat. De vegades, ens manca simplicitat evangèlica per a disminuir el nostre protagonisme. Però no sempre és això o no només això: sovint la nostra és una incapacitat diguem-ne tècnica de treballar en un sistema de responsabilitats compartides. Sabem fer més de jugadors i, encara, dels qui van sempre darrera la pilota i rarament la passen a un company, que d’entrenadors.
Els consells pastorals, un gran avenç, poden veure frustrada la seva eficàcia si no són prou representatius de la comunitat en la pluralitat dels seus membres; o si sempre diuen sistemàticament sí senyor; o si, en lloc de portar l’aire de fora a la comunitat, es tanquen en el de dins; o si no s’entén tota la força eclesial de la funció consultiva: el pastor ha de tenir raons molt fortes i molt clares per a eludir el vot majoritari d’un consell consultiu.
De la banda del laïcat
El primer problema és la dificultat d’un compromís estable de molts seglars. He sentit més d’un rector lamentar-se: moltes idees brillants, molts projectes… però, a l’hora de la veritat, et trobes sol i t’ho has de fer com pots. En la mateixa línia, s’observa sovint una manca de comprensió de les dificultats reals que presenta una comunitat heterogènia en tants sentits.
Una altra qüestió, més de fons, és la manca de formació. De vegades el prevere porta la veu cantant no per autoritarisme, sinó perquè és l’únic que sap de què va. Per a aconseguir un laïcat amb capacitat de decisió, cal un laicat preparat. Aquí escau recordar que quan es tracta de testimoniar la fe enmig de la societat -família, professió, política- el laic és qui més en sap. I que aquesta és la més important missió laïcal: evangelitzar al carrer. Fa pena que els consells pastorals s’ocupin tant de temes interiors de la com unitat i tant poc de les realitats socials. Cal trobar un equilibri entre les tasques eclesials interiors que també pot assumir els laic, i les exteriors, que són les seves més específiques.
