Fa uns unes setmanes l’institut de la meva filla va participar a la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat que organitza la Xarxa Vives.
La Lliga de Debat és una competició en la qual diversos equips d’estudiants de 4t d’ESO, batxillerat i cicles formatius s’han d’enfrontar dialècticament entre ells. Durant cada debat han de defensar una posició a favor o en contra sobre un tema d’actualitat que se’ls ha proposat prèviament.
En aquesta competició es valoren capacitats com ara el treball en equip, la solidesa dels raonaments, la fluïdesa del discurs i la correcció semàntica i també formal.
Els alumnes que participen en aquests debats milloren les seves habilitats comunicatives, reforcen el seu esperit crític, treballen en equip, s’han d’esforçar en trobar documentació sobre el tema proposat, necessiten planificar el què i el com ho diuen… És evident, doncs, que aquesta activitat permet treballar moltes competències i fer un bon treball pedagògic.
A l’equip de la meva filla li va tocar debatre sobre la qüestió: «Calen les fronteres entre països?». L’experiència va ser molt positiva i el seu equip va fer molt bon paper.
Però no puc estar-me d’expressar el meu neguit en comprovar com la meva filla i els seus companys defensaven la bondat de les fronteres, i al cap de pocs minuts argumentaven que les fronteres són d’allò més dolent.
D’acord que no deixa de ser un joc, però veure que hi ha algú capaç de dir una cosa i el contrari sense immutar-se a mi em provoca una certa angúnia, per no dir terror.
Fa uns dies algú m’explicava que fa uns anys el guanyador absolut estatal en la categoria universitària d’una d’aquestes lligues va ser un polític que lidera un dels principals partits de l’estat. És a dir, que està demostrat que aquest polític té la capacitat de dir «blanc» i al cap d’un moment afirmar «negre». Ai!
Albert Dresaire Gaudí és consultor en TIC i gestió documental
