El procés de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC arribarà al seu final quan aquest diumenge els colombians votaran en referèndum l’acord de pau. Aquests darrers anys milers de colombians han deixat les armes, però es calcula que encara hi ha entre vuit i quinze mil persones per desmilitaritzar. Gloria Patricia Castañeda és ex membre de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), grup d’extrema dreta que combatia les guerrilles d’esquerres –FARC, Exèrcit d’Alliberament Nacional i l’Exèrcit Popular d’Alliberament–. Les AUC les patrocinaven grups ramaders, terratinents i narcotraficants de les regions on les guerrilles amenaçaven i extorsionaven. Un GAL a la colombiana. En ser desmobilitzats, el 2006, en formaven part 40.000 homes. I molt poques dones.
Vostè formava part d’una comunitat religiosa però va acabar a les Autodefenses. Com es va produir aquest canvi ?
Jo havia estat en una comunitat religiosa, durant deu anys. I d’allà en vaig sortir perquè la meva família necessitava ajuda econòmica. Però hi havia poques oportunitats laborals i vaig acabar treballant en una feina en què cobrava cada cinc mesos. De cop i volta, però, em va arribar una oferta on m’asseguraven que em pagarien cada mes. Era una clínica on atenien persones que venien ferides dels combats entre guerrilles. No em van dir, òbviament, que fos una organització lligada a les Autodefenses. Em van dir que volien que, a aquestes persones que venien dels combats, els fes classes, tallers… i sis mesos després vaig passar a ajudar en tasques de més responsabilitat, sempre en clau d’ajuda social.
Quan va adonar-se que realment estava treballant per aquest grup armat i que no estava fent una aportació a la societat en favor de la pau.
En un determinat moment em vaig adonar que no estava sent útil a la societat i que aquell grup feia mal a la societat. Jo era la persona que amb tasques socials netejava la mala imatge d’aquest grup. Mai vaig haver d’agafar cap fusell ni anar a cap enfrontament; jo ajudava als grups socials que demanen ajuda al comandant [de les Autodefenses]. Que volien un projecte de construcció, doncs els ajudava. Que volien que se’ls ajudés a sembrar, doncs també. En aquest sentit, és clar, no ho veia malament del tot: estaven usant els diners que guanyava aquest grup per usar-los en coses a benefici de la comunitat, però és clar, el mal ja estava fet i vaig compendre que no podia permetre que se seguís fent.
Quin era el tracte cap a vostè, com a dona, del grup paramilitar?
La veritat és que a les Autodefenses hi havia poques dones; en tot cas les dels comandants… També n’hi havia que lluitaven, eh? Algunes menors d’edat que havien decidit ingressar a la guerrilla perquè els agradava aquesta vida. Però eren molt poquetes; la majoria es dedicaven a la logística. Gestió per la compra d’aliments, inventari de roba…
En el 2006 es va produir la desmobilització de les Autodefenses. Com va anar?
Va ser un procés decidit entre el govern i els comandants. Van escollir ells a qui es desmobilitzava. Evidentment amb beneficis de salut, d’educació i diners. Però és clar, amb una gran incertesa per com te’n sortiràs. I per com gestionar haver estat un victimari. Però és clar, només poder marxar d’allà i deixar de sentir la por que la teva vida estava constantment en perill, ja va ser un gran pas. En aquell moment, suposadament, ens van donar la llibertat per tornar a començar amb la vida que volguessim,
I com li ha anat aquest procés?
Tornar a la societat no és fàcil. Has de tornar a reemprendre moltes coses que havies deixat enrere. Has de tornar a començar en l’àmbit laboral, en el familiar, amb les amistats… Jo, per exemple, vaig anar a la universitat i em vaig fer amiga d’una noia, la família de la qual, quan van saber que era una “desmobilitzada”, li van dir que em deixés de costat. La gent et veu com un perill. Hi ha rebuig i he perdut amistats per haver estat de les Autodefenses. Has de demostrar a tothom que ets un ciutadà que també podràs aportar coses. És molt difícil trencar amb aquest passat.
És més difícil per una dona tornar a la societat?
Sí, és molt més difícil. L’home és més fort i pot fer de tot. La dona ha de tornar a fer tot el camí, començar de nou. Pot ser que caiguis de nou en els maltractaments, que tinguis més dificultats per generar uns ingressos… és molt més difícil. Pots acabar caient en la prostitució o tornar a un grup com les Autodefenses o a delinquir.
La societat està preparada per rebre la gent desmobilitzada?
En el meu cas, la comunitat no estava preparada. Ni sabia que 30.000 persones procedents de les Autodefensen serien desmobilitzades. Imagina’t. Per tant hi va haver un rebuig, tot i que déu n’hi do l’èxit que va tenir. En aquests moments, el procés de pau sí que està generant un ambient, un retrobament… A tot Colòmbia s’està parlant del procés de pau, tothom està opinant sobre els acords i sobre com pot funcionar millor. S’està preparant la comunitat.
Vostè ara té contacte amb altres persones que eren guerrilleres de les FARC. És difícil situar-se davant un que ha estat enemic teu?
Sí. Valors els guerrillers desmobilitzats perquè ells s’han jugat la vida per fer-ho; per un guerriller no és fàcil, ha de fugir. Nosaltres això ho valorem molt. No coneixes la seva història fins que no li preguntes, però quan la coneixes… et treus el barret! I per a nosaltres, que som dones dins el projecte ‘Mujeres gestoras de paz’, conèixer les històries de les altres ens ha fet sentir germanes.
Conèixer la història de l’altre i reconèixer la pròpia.
Sí, sí. Si un no assumeix la seva pròpia història, no pot ser generador d’espais de convivència. I si no ho fas, si segueixes en silenci, segueixes produint violència. De manera que ens sentim cridats a ajudar els altres a canviar. Tots hauríem de demanar perdó. – MARIA COLL.
