El camí cap a l’escola

Nens de l'Índia de camí a l'escola.
Nens de l’Índia de camí a l’escola.

Sona el despertador, són gairebé les vuit del matí i tinc uns cinquanta minuts per tenir el fill esmorzat, vestit i arreglat per anar a l’escola, un ritus compartit per les famílies. Gairebé sempre se li enganxen els llençols i em diu allò de “papa, cinc minuts més”.

esprés, quan ja n’han passat deu i no sento cap moviment que m’indiqui que s’està llevant, entenc que és necessari un cop de geni. Un argument patern que imposi un peu a terra per començar definitivament el dia. Després, amb les lleganyes als ulls, fem el viacrucis diari per sortir de casa.

Aquest pas de casa a l’escola és un dels fonaments de les societats modernes i també postmodernes. D’aquest fet tan quotidià i alhora tan important el director Pascal Plisson n’ha fet un documental, Camí a l’escola, on relata l’esforç diari que per alguns nens i nenes d’altres latituds suposa aquest trajecte. Aquí en altres èpoques, sobretot els primers decennis de la postguerra, anar a l’escola també podia ser tot un calvari sobretot en ambients rurals.

El meu pare alguna vegada m’ha explicat que havia de caminar un parell d’hores per anar-hi, llevant-se a les sis de la matinada, i caminar amb un ambient gèlid. I quan acabaven ningú els anava a recollir; tornaven amb els germans petits agafats de la maneta dues hores més fins a casa.

Nosaltres sortim de casa i anem cap a l’escola que la tenim a tan sols deu minuts i no hem de travessar cap carrer, ni carretera, ni muntanya. Som uns afortunats. A vegades ens expliquem coses, a vegades anem en silenci juntament amb la resta de famílies. Sabem que ens haurem de separar altre cop, com cada dia, per passar unes hores cadascú fent la seva. Aquest és un moment que es reedita cada dia però sempre amb alguna petita diferència.

Quan fan P3 pot ser un drama que sembla insuperable, quan són de P5 i ja albiren Primària, passa que els grans comencem a destorbar, com ha de ser. Ens demanen que no els avergonyim, que els deixem més lluny de la porta, perquè volen ser ells els protagonistes de l’esdeveniment, de l’entrada a l’escola.

És aquell moment inevitable, necessari, sa i civilitzat, quan ens adonem que els nostres fills s’estan fent grans. Nosaltres, que ho hem estat tot per ells, o això ens ha semblat, cada cop serem menys importants. No ens quedarà altre remei que preguntar-los com els ha anat el dia quan ens retrobem al migdia o al vespre, però sempre serà millor això que buscar algun foradet per espiar-los a l’hora del pati. – JORDI ALCÀSSER.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.