Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Autòctons i empeltats”, per Joan Salicrú


Portalada d’una masia de la població de Mieres, a La Garrotxa.

Cap de setmana en una casa rural a la Garrotxa. Arribem aviat, sortosament, de manera que ens podem situar amb tranquil·litat en l’escena, cosa que no passa sovint. De seguida que abandono la metròpoli –la zona metropolitana, vaja- i vaig a parar en algun poblet més o menys bucòlic, més o menys “de conte”, sempre em ve al cap el mateix: penso no tant en com és la vida d’un cap de setmana (com el que hi viurem) sinó com deu ser la quotidianitat d’un dilluns o un dimecres de novembre, o de febrer, mesos de fred, quan el número d’habitants d’aquestes poblacions cau irremissiblement. Penso en el silenci que hi deu haver la major part del dia, en contrast amb els que vivim a la ciutat i estem envoltats de soroll permanentment. Penso també en com el fet de ser pocs habitants –uns 300, en aquest cas- deu generar una xarxa social en què, efectivament, tothom s’ajuda… i alhora tothom es controla. Una xarxa que alhora és una teranyina, és clar.

Perdo aquests pensaments de vista quan arriben la resta dels comensals però els recupero l’endemà quan, llegint una revista municipal que hi ha sobre la taula, em topo amb una secció d’entrevistes on es pregunta a una parella que va venir a viure al poble fins a quin punt s’hi senten acollits. L’entrevistador, curiosament, usa una fórmula per mi ben sorprenent per referir-se als que no són nascuts al poble, evitant el sempre mal vist “forasters”: “els empeltats”. No recordo haver-la llegit mai: hi ha els naturals de la població, els autòctons, i els empeltats, els que han vingut de fora. Aquells que, per molts anys que passin al poble, com que no hi han nascut, mai seran considerats vilatans de ple dret. (La reflexió se’m queda gravada perquè fa pocs dies, arran d’una visita de la cap de Ciutadans, Inés Arrimadas, a Amer, la població natal de Carles Puigdemont, un tuit va generar una gran polèmica perquè qualificava de “forasters” els membres d’aquesta formació).

No puc evitar que se m’escapi un somriure, quan llegeixo això d’“empeltats”, però a còpia de fer-ne broma acabo pensant que tampoc és una mala idea. De fet, comentant-ho amb la resta de protagonistes del cap de setmana, apuntem que, en realitat, un empelt –com el dels ceps americans que van ajudar a guarir els ceps catalans de la fil·loxera, a finals del segle XIX- és quelcom que aporta saba nova a algun element original, a allò que “ja hi era”. Per tant, el concepte –hipotitzo- es pot entendre com un elogi formulat pels “de tota la vida del poble”, entre els quals l’entrevistador: “els que ens empelten de saba nova”. Els que ens ajuden a sortir del possible entotsolament que pot ocasionar viure en una petita comunitat, per definició tancada. Els que venen a renovar-nos i a posar en dubte les nostres essències. Pas mal!

Quan és hora de marxar, diumenge al vespre, em ve al cap un pensament absurd, perquè és evident que no el podré acomplir: em venen ganes de quedar-me almenys tot el dilluns al poble, per conèixer com hi és la vida un dia de març qualsevol. El pensament té un altre punt d’absurd perquè és obvi que necessitaria no un sinó almenys cent dies per poder-me posar a la pell mínimament de com es viu en aquest poble on hi ha “autòctons i empeltats”. Per comprovar les meves teories sobre la xarxa i la teranyina a còpia de visitar una vegada i altra la única botiga d’alimentació que hi he localitzat. Evidentment, no ho puc fer; hauré d’esperar a la jubilació per a protagonitzar experiments sociològics d’aquesta mena. M’emporto, això sí, aquesta nova expressió a la butxaca, i penso com de difícil és superar una certa posició de superioritat, també a la ciutat, de què gaudim aquells que fa generacions i generacions que vivim en un lloc. Al capdavall, en aquest sentit, viure en un poble petit o en una ciutat més gran tampoc és garantia de res, i acabo reflexionant que fins i tot pot ser que et sentis més ben acollit en el primer que en el segon, malgrat que generalment aventurem el contrari. Vaja, que ens hauríem de deixar empeltar més, tots plegats…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *