La mort de 359 immigrants a les aigües properes a Lampedusa han reobert el debat sobre la política migratòria de la Unió Europea. Aquest expert, que va intervenir en una recent edició de ‘Valors a l’Alça’, apunta que la UE va fent passos per resoldre els problemes comuns.
La tragèdia a les costes de Lampedusa ha tornat a posar aquesta qüestió a la palestra. Per què ara, per què en aquesta zona?
La veritat és que el fet de que s’hagi produït la tragèdia que s’ha produït ara probablement tingui a veure amb els fets, la inestabilitat que està tenint lloc a tot el que és la part nord d’Àfrica: Líbia, Tunísia, Egipte… i això provoca la necessitat per part dels ciutadans d’anar-se’n del país i intentar buscar un lloc fora.
A la Unió Europea se l’ha acusat d’actuar tard, en aquest afer de Lampedusa. Hi està d’acord?
Sí, clar. El que passa és que jo no sé si donaria tota la culpa a la Unió Europea. En té tota la culpa, de veritat? Crec que no.
Amb qui ho repartim doncs?
Amb els estats membres. La Unió Europea fa en la mesura que els estats li donen el poder per fer. I pot actuar amb la intensitat que els estats volen que ho faci. Hi ha una agència que té encarregada la coordinació de la vigilància amb la frontera exterior, Frontex. Però els mitjans, la capacitat operativa, la capacitat d’actuació, la donen els estats, que posen a disposició de Frontex els mitjans que consideren oportú.
Llavors entenc que els estats no estan prou per la qüestió de solucionar el tema?
Depèn dels casos. Fa més d’un any i mig, quan van començar els disturbis a Tunísia, es va produir una allau de gent cap a Itàlia que va comportar una interrupció de la política de fronteres obertes que delimita Schengen. El president francès i el primer ministre italià van tancar la frontera comuna perquè se suposava que hi havia 20.000 tunisians que volien creuar-la irregularment. Es va solucionar? Sí. Després hi va haver un acord amb el govern tunisià per regular aquests moviments.
En altres moments, Europa ha fet els ulls grossos davant, per exemple, l’aprovació per part de Berlusconi d’una llei que impedia als pescadors ajudar els immigrants. Europa ha ratllat el racisme?
Sí, però són els estats, individualment, o és la Unió Europea? França darrerament té uns problemes grossos amb l’aplicació del Dret Comunitari envers ciutadans europeus. Per tant, és la UE o els estats? Algú podria dir: els estats actuen però la Unió Europea hauria d’estar més a sobre dels estats. Però a veure: té la competència per fer-ho? La Comissió –que és com l’executiu d’un país– té una orientació política, unes preferències polítiques. Doncs aquí sí que crec que ho podrien fer notar, si pensen diferent que els estats.
Si això continua així, Europa s’encamina a ser una frontera de més difícil accés?
Sí, però com a tot arreu. Igual que és difícil anar a Austràlia o als Estats Units. O no ho és? No vull ser sarcàstic, però són els temps que ens toca viure.
S’ha dit que la crisi havia fet que moltes persones del Sud es replantegessin la immigració; ja no surt tant a compte.
Que tinguis una certa crisi econòmica deu desmotivar una mica. Abans que esclatés la crisi econòmica a Espanya, el tema de la immigració i de la seva integració, preocupava molt. Ara és un tema que gairebé ha desaparegut de l’opinió pública. N’hi ha d’altres. Perquè s’ha reduït la pressió demogràfica. Fins ara Espanya era un dels països de la UE que més població guanyava. Aquest any Espanya té un saldo migratori negatiu: surten més dels que entren.
Faltaria una mica d’autocrítica en el sentit que quan ens va bé obrim les portes i quan no, les tanquem.
Sí. És matisable. Si tu tens la residència en un estat membre, a la Unió Europea –a gairebé tot els països– no hi ha fronteres, ningú t’atura d’aquí a Polònia o a Finlàndia. És a dir que hi ha un valor afegit pels que vénen: no véns a un sol país sinó a diversos, no és un sol mercat de 40 mi-lions sinó de 340.
L’acord entre diferents països per realitzar accions conjuntes, tan difícil és?
Res és tan difícil o tot ho és molt, el que passa és que és un problema que no es percep de la mateixa manera en tots els països. Quan a Espanya hi havia una alta percepció d’això com a problema, a Dinamarca ningú ho veia així. I el problema del control de fronteres exteriors afecta a un grup de països, no a tota la UE.
No ens posarem a treballar en això fins que tots tinguem aquest problema?
No necessàriament però sí que és cert que hi ha diverses sensibilitats sobre com t’aproximes al mateix. Tots els països formem part d’Schengen i han eliminat les fronteres? No, el Regne Unit i Irlanda no. Tots els països són de l’euro? Tampoc. Sí que s’han articulat mecanismes entre els qui volen aprofundir més en una qüestió, és el que se’n diu “cooperació reforçada”.
Perillen, els valors fundacionals d’Europa?
Sí. Però cal tenir en compte que la Unió Europea ha aconseguit grans realitzacions. Per exemple, la consolidació d’un estat democràtic a tots els estats membres; un cop ets de la UE, no vas enrere en aquest sentit. O les institucions pròpies de la UE que no són com el Consell Europeu o la Comissió, que responen al clima polític que hi ha a Europa en aquell moment: penso en el Tribunal de Justícia. Ha estat una sentència del Tribunal de Justícia de la UE la que ha obligat Espanya a modificar la llei d’hipoteques. Cal tenir-ho present.
Drames com Lampedusa beneficien a la dreta xenòfoba que hi ha a Europa?
Sí, no sabria dir-te en quina mesura, però no deixa de ser simptomàtic que, en països de tradició democràtica sòlida, hi hagi un creixement dels partits xenòfobs.
A les eleccions de maig, aquests partits poden augmentar o que voti menys gent.
Tradicionalment la participació ja és baixa. És probable que hi hagi un ascens de l’extrema dreta, com està sent-hi a diversos països. Si passa a nivell intern… seria estrany que no passés a nivell europeu.
En relació a les polítiques d’immigració europea, hi veu alguna solució?
Fa uns anys, la política d’Immigració de la UE simplement no existia. En deu anys, s’han adoptat uns instruments que l’han dotat de contingut. Ara hi ha una directiva comunitària que regula l’admissió i una altra l’expulsió dels estrangers. També tenim una directiva de reunificació familiar i una altra que és l’estatut de l’estranger resident en un estat membre, li dóna un catàleg de dret i deures. Els instruments hi són, una altra cosa és que t’agradin o no.
