Sort que m’agafa tot plegat en un moment de la meva vida en què ja em prenc les coses d’una manera més serena. No com quan era jove, que era membre del Moviment Reorganitzatiu del Partit del Proletariat (MRPP), comunista-maoista. Si jo fos el de llavors i fos italià, potser hauria fet el mateix que els habitants de Lampedusa que ara fa uns dies ens van etzibar una bona escandalera a mi i al primer ministre Letta, arran de la mort dels immigrants africans a les costes d’aquesta illa.
Dic que m’ho prenc tota amb una mica més de filosofia, però això no vol dir que em sàpiga greu no que em fotin quatre crits sinó fer entendre a la gent que la Unió Europea no és la culpable del que està passant, sinó els governs afectats i aquells que, com que no estan afectats, es fan els suecs respecte la qüestió. Em dol i em crema que hi hagi tan poca comprensió de com funcio-na tot i acabin pagant justos per pecadors, més quan en els darrers anys precisament Europa s’ha anat dotant d’una legislació que almenys aclareix què s’ha de fer en casos com aquests. Però bé, suposo que això també ens passa per haver muntat una cosa tan complicada com és la Unió Europea, el funcionament de la qual molt pocs coneixen.
De totes maneres, també m’a-grada pensar que el fet que la gent cridi i protesti quan veu el president de la Comissió Europea deu ser positiu perquè significa que el projecte europeu, de mica en mica, va calant entre els ciutadans. La gent entén que bona part de la seva vida es decideix a Brussel·les i que units… som més forts.
En el cap de…Durâo Barroso
