“El decreixement és una realitat inevitable i ineludible”

Antonio Turiel, físic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, reclama una reconversió dels valors tradicionals per tal de fer front al necessari decreixement.

La paraula ‘decreixement’ cada vegada agafa més força, tot i que cadascú la porta al seu terreny. A què fa referència aquest concepte exactament?

La paraula ‘decreixement’ actualment designa dues coses diferents. Per un cantó, hi ha tot un moviment polític ideològic que diu que estem topant amb les limitacions físiques del planeta i que cal reduir el nostre patró de consum. Aquesta defensa sovint està combinada amb la justícia social i la justícia ambiental. Jo no m’inscric en aquest moviment, ni estic alienat en cap ideologia. I, per altra banda, trobem el fet que, forçosament transitarem per una senda de decreixement del metabolisme del nostre sistema econòmic, que inevitablement decreixerà per la falta de recursos.  

Com ho patirem tots plegats?

Quan parlem d’exhauriment de recursos no vol dir que les coses s’acabin d’un dia per l’altre. Hi ha un descens progressiu de la disponibilitat d’energia i materials. Arribem als màxims de producció de les matèries primeres energètiques –petroli, gas i carbó– i la producció anirà caient. Hi ha una falsa llegenda segons la qual les reserves són enormes i que no tindrem cap problema d’abastament. Això és un error perquè no es té en compte que no totes aquestes reserves són igualment accessibles, fàcils d’extreure o rendibles econòmicament i energèticament. Aquest és un fet conegut des de fa dècades i estem immersos en aquest procés. Si les coses es fan bé, el descens podria ser relativament lent i progressiu. La negació que existeix del problema i l’esforç per estirar en excés el xiclet han afavorit, per exemple, que el petroli pateixi actualment un descens ràpid.

Quin paper hi juga el sistema capitalista en tot aquest panorama que dibuixa?

El problema és que el nostre sistema econòmic necessita el creixement i el fet que la base energètica i material no pugui créixer fa que el capitalisme entri en una espiral de crisi econòmica. Jo, quan parlo de decreixement,  em centro més en l’aspecte físic, una realitat inevitable i ineludible. No és un tema d’elecció política o ideològica, és una pura realitat. 

Quan parlem de decreixement ens referim a retrocés o a estancament?

Del que parlem és que les societats més opulentes i els països més avançats econòmicament hauran de fer un retrocés en la base material del seu metabolisme. És a dir, la quantitat de materials i energia que consumeixen hauran de disminuir durant un cert temps fins a trobar el seu punt d’equilibri. Primer de tot, hauran de disminuir per l’escassa disponibilitat de materials i l’impacte ambiental del canvi climàtic. Però també ho hauran de fer per un tema de justícia social i per tal d’afavorir altres països que no han tingut oportunitats. L’objectiu del decreixement, en cap cas, és que sigui per sempre, sinó que s’assoleixi un estat estacionari. 

Considera que hi ha consens social sobre aquest moment que vivim?

La societat en el seu conjunt és creixentista, i la majoria de gent no es planteja la necessitat de decréixer. Quan entres a discutir-ho en diverses xerrades, se senten atacs perquè es pensen que portes una agenda partidista oculta. Hi ha massa gent que identifica creixement amb benestar, fins i tot amb gent pròxima a l’esquerra. Hi ha economistes vinculats a l’esquerra que ens han acusat de reaccionaris i de fer-li el joc al capital, quan aquí hi ha una realitat física de la qual no podem escapar. Però com no se’n parla obertament, costa que la societat ho entengui des d’aquesta perspectiva. És un tabú en els mitjans i en el món econòmic. Hi ha una dificultat enorme des del poder econòmic i polític d’acceptar i reconèixer obertament que hem topat amb uns límits infranquejables i que s’ha de canviar el sistema econòmic. 

Potser, des del punt de vista partidista, s’ha polititzat massa el tema i no s’ha parlat d’aquesta “realitat física inescapable” a la qual vostè feia referència.

Però el decreixement també és política. El problema neix perquè es contradiuen unes essències del discurs hegemònic del capitalisme, que és inqüestionable; és un tabú. No és una lluita partidista perquè cap partit ha fet bandera del decreixement, és un problema de qüestionament cultural, d’un model universal, com el sistema capitalista. Un exemple clar: el canvi climàtic també xocava contra l’hegemonia cultural del capitalisme i, com que ara ja és bastant innegable, s’ha integrat aquesta lluita dins d’una idea capitalista. Ara s’aposta per un model de transició, que és absurd, inviable, que no es podrà portar a terme i que només provocarà misèria. Aquest model de grans renovables elèctriques, amb un rendiment horrible, és un intent de mantenir una societat capitalista industrial a una part del món, a costa de portar a la resta a la misèria.

El gran problema del capitalisme és que també és un sistema cultural, i aquí radica la dificultat de fer un canvi cultural i recuperar els valors que hem pervertit.

En canvi, molts líders polítics aposten per una “transició verda i digital”.

Però, els dirigents polítics i econòmics es neguen a acceptar que ja hem superat el límit d’extracció perquè són conscients que, si el petroli comença a escassejar, el seu model no és possible. Han de negar o minimitzar que això passa, o convertir-ho en un no-tema. Si acceptes que hi haurà un descens energètic, sorgeix la pregunta de com repartim el que tenim. És un discurs que s’evita d’entrar-hi perquè desemboca en la fi del capitalisme, ja que és un sistema econòmic orientat al creixement. Tot el que té a veure amb el descens energètic i material és un debat que s’ha menyspreat, malgrat ara intentaran introduir-lo però dins de l’esquema capitalista. 

Es parla de capitalisme verd per evitar contradir el model econòmic, però amb el decreixement també hi ha qui aposta per créixer, però amb responsabilitat. És una contradicció de conceptes?

Absolutament. Malauradament, un dels Objectius de Desenvolupament Sostenibles [iniciativa de les Nacions Unides amb l’Agenda 2030] és el creixement sostenible. És increïble que hagi passat com un ODS! El més curiós és la gent que, de manera acrítica, ha acceptat que el creixement és necessari, quan és absurd. Un humà té una fase de creixement, però a l’assolir l’edat adulta ja no creix més. I també passa el mateix amb els nostres ingressos, que arriba un moment en què s’estabilitzen i no ens fem milionaris. Però, en canvi, amb la natura ens pensem que el creixement és infinit. El gran problema del capitalisme és que també és un sistema cultural i aquí radica la dificultat de fer la transició. No hi ha la valentia de fer un canvi cultural.

En aquesta línia, també es parla del decreixement com una aposta per un canvi d’estil de vida: treballar menys, consumir menys, en definitiva, una vida més modesta i austera.

Sí, la simplicitat voluntària. Has de decidir contenir-te per no excedir els límits biofísics del planeta. Ja som moltes persones al planeta, amb un consum molt desequilibrat: moltes persones estan consumint una barbaritat i la immensa majoria està consumint molt poc. És necessari una repensada, que va a la contra de la base del capitalisme: l’acumulació de capital. El fet que arribem als límits biofísics fa que les possibilitats de guany del capital siguin més petits i que acabem col·lapsant inevitablement, ja que serà impossible créixer. 

Per tant, parlar de decreixement vol dir renunciar a la millora personal i col·lectiva, en definitiva, al progrés?

Aquest és el famós mite del progrés, que és una visió que no correspon a la història. Ja té nassos que això ho hagi d’explicar un físic! Una de les coses que més mal ha fet ha estat descuidar a les aules de secundària l’ensenyament de les humanitats, sobretot de la història i de la filosofia. La gent té una visió de la història sota el prisma capitalista i el mite del progrés, que té dos segles d’antiguitat. Si llegeixes textos antics existeix una visió del progrés com una cosa cíclica, les coses creixen i després decauen, com li passa als éssers vius i a la civilització humana. 

L’objectiu del decreixement no és un món sense esperança, gris i depriment. Vivim el segle de la gran prova i hem de ser capaços de superar-la. Com més tard reaccionem, pitjor preparats estarem pel que ve.

Potser cal assumir que tot té uns límits.

És clar, la ciència marca sempre límits. Per exemple, la termodinàmica que ens ha permès tenir motors tan eficients també parla dels límits, però això no interessa i s’ha ignorat, fins al punt que tenim científics treballant per superar uns límits que són infranquejables. Això és el vici del nostre temps, el mite del progrés, que és un aspecte troncal del discurs capitalista. Sovint em pregunten si crec amb miracles i jo com a científic no puc creure-hi. És curiós que es faci servir un llenguatge religiós –la fe– per descriure una realitat lligada al món físic i material. Llavors et trobes amb gent que creu que hi haurà uns avenços per compensar els problemes que tenim actualment. De creences jo no en tinc cap, cal treballar per fer-ho millor. Ara, pel que sabem, cal ser prudents i no esperar un deus ex machina que ho solucioni. A més, si superéssim els límits actuals, en trobaríem de nous.   

Aquestes actituds negacionistes de la situació poden portar-nos al col·lapse?

És molt curiós perquè si sorgeixen aquestes actituds tan infantils és perquè l’arrelament cultural del capitalisme fa que sigui impensable sortir d’aquesta situació. Això ens pot portar al col·lapse; sabem de moltes civilitzacions com la nostra que van col·lapsar. El col·lapse és un mal autoinfligit d’aquelles societats que es neguen a acceptar que la seva idea és incorrecta malgrat els signes evidents que ho és, i perseveren a anar cap al desastre. El col·lapse no és mai un procés inevitable ni irreversible, encara que com més tardis pitjor serà. Realment ara som a temps de parar i tirar enrere, però es necessita un canvi cultural. El decreixement el que proposa és adaptar-se als límits biofísics del planeta. No cal renunciar a intentar millor les condicions de vida dels habitants, però tampoc podem esperar un miracle per solucionar la problemàtica. Hem de tenir  una actitud més adulta. 

És possible que una societat que no creix conreï valors com l’esperança o la il·lusió? O l’aposta pel decreixement els fa inviables o els redueix?

T’explico el decreixement amb un exemple ben gràfic. Vius en una casa i s’apropa un huracà; en aquest moment, et proposes reforçar la casa, comprar aigua i aliments, preparar-se per aguantar la ventada. Serà dur, però sabem que només durarà un temps. Un cop hem superat aquesta situació –sense que hagi mort ningú, que és el més important–, tornem a intentar les coses el millor que puguem sent conscients de les limitacions. L’objectiu del decreixement no és anar cap a un món sense esperança, gris i depriment. Aquest és el segle de la gran prova i hem de ser capaços de superar-la. Com més tard reaccionem, pitjor preparats estarem pel que ve a continuació. Cal fer un esforç per quedar-nos en la millor situació possible perquè després sigui tot més fàcil.

I després?

A continuar. No es tracta de forçar a la gent a viure com esclaus, no té res a veure. Ens hem extralimitat, hem superat la capacitat de càrrega del planeta i, per tant, hem de tornar a una zona de seguretat per tornar a progressar. 

Per tota aquella gent que no els acaba de convèncer aquest model: quins beneficis els pot comportar?

El que està en joc no és el planeta, està en joc la nostra supervivència com espècie i civilització. Una de les coses positives del segle XX ha estat el gran desenvolupament cientificotècnic. Nosaltres, amb el coneixement que tenim ara, som capaços de consumir menys energia i materials per tenir un nivell de vida –que no estil– comparable a l’actual o, fins i tot, superior. No podem fer que tothom tingui un cotxe, però això no és important per a la vida. Potser no tothom pot tenir una nevera i una rentadora, però es poden compartir a nivell comunitari. Es poden canviar els models de consum i es pot fer tot des d’un punt de vista tècnic, per portar una vida en molts sentits més plena, sense que comporti un retrocés en allò material. A més, ens permetria estendre-ho a tots els habitants del planeta. A escala cientificotècnic, no hi ha un problema per aconseguir l’estabilització, el problema és social. Necessitem una estructura social i cultural diferent, que no ens aboqui cap al desastre. 

Tinc la sensació que potser també vivim un canvi de paradigma a escala de valors. El que abans s’entenia que cal preservar, ara ja no es veu igual. 

Efectivament. Hem pervertit els valors. Tenim uns valors basats en l’acumulació del capital que es tradueix en el món físic en un increment de la degradació dels recursos i de la generació de residus. Hi ha un altre element clau: històricament, un dels contractes socials més importants de les societats era el contracte intergeneracional, en el qual els pares volien que els seus fills visquessin millor que ells. Aquest contracte actualment està trencat. Molts cops quan parlo d’aquest tema, la resposta acostuma a ser que no els importa perquè quan tot això passi ja estaran morts. Què us penseu que això passarà d’aquí a molts anys? Jo tinc fills i a mi no em consola saber que el pitjor que pugui passar passarà quan jo sigui mort. És un grau d’alienació molt important i em sembla molt fort que amb dos segles d’intoxicació cultural, una de les coses més importants com l’amor paternofilial s’hagi perdut. Com pot ser! Ens hem convertit en monstres? Hem perdut els valors essencials perquè una societat humana pugui ser qualificada d’humana. El que necessitem és una recuperació de valors, ja que la ciència i la tècnica només són eines que ens diuen si podem o no fer les coses. Ara hem de voler fer-ho, superar aquest entesament, comprendre que ens hem equivocat, acceptar el problema i començar a construir allò que veritablement necessitem.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.