En una època en què les moneries d’un nadó, les gracietes d’un gatet o les excentricitats de la celebrity de torn es converteixen ràpidament en trending topic, una iniciativa artística molt interessant i molt poc frívola ha aconseguit fer-se un espai en el desitjat món dels “fenòmens a les xarxes socials”. Es tracta del projecte #MA140, o dit d’altra manera, “(M)irar al (A)rte en Twitter (140)”. El seu impulsor és l’arquitecte gironí Miquel del Pozo, que ha convertit el seu amor per l’art en una sèrie de conferències tuitejades que cada diumenge a partir de les 10 de la nit aconsegueixen captar l’atenció de centenars de seguidors al seu twitter.
Fotografies, cites, vídeos i enllaços són l’arsenal de què es serveix Miquel del Pozo per aprofundir, durant una hora i unes 200 piulades, en les grans obres mestres de la història de l’art. Ho fa des d’una voluntat divulgativa, però documentada i rigorosa. La capella Sixtina de Miquel Angel, Van Gogh, Picasso, el Panteó de Roma, però també conceptes com l’absolut o el pas del temps han estat objecte d’aquestes sessions monogràfiques que aconsegueixen casar, en una deliciosa combinació, dos aspectes d’entrada molt poc compatibles: l’eternitat de l’art amb la immediatesa efímera del twitter.
La iniciativa de Miquel del Pozo és més que lloable. Es tracta d’aportar un valor cultural i despertar l’interès per l’art a través dels nous mitjans socials. El #MA140 ha rebut elogis unànimes, inclosos els de Guillermo Solana, director artístic de la Fundació Thyssen, que va qualificar la proposta com “la millor aportació que conec sobre Història de l’Art a Twitter”.
El propi Solana ha estat un altre gran defensor de les xarxes socials com un canal per portar l’art als nous públics. Abans de donar-se de baixa del seu compte personal a twitter –cansat de les baralles i la ira que també, per desgràcia, prolifera a la xarxa- Guillermo Solana va promoure uns monogràfics sobre les obres del museu Thyssen que es podien seguir amb l’etiqueta #Thyssen140. La seva labor divulgativa segueix actualment a Instagram.
Aquests són només dos exemples de l’altre ús que poden tenir les xarxes socials: els d’acostar la cultura i l’art a un públic ampli, de forma amena i distesa, suficientment atractiva per servir de porta d’entrada a un món ple de possibilitats. Molts dels grans museus del món aposten també per tenir un contacte dinàmic i fresc amb els seus visitants a través de twitter o instagram. Les “velles” institucions culturals saben adaptar-se als nous espais de trobada de la gent. I en aquests nous espais, l’art i la cultura vol ser-hi present. – JUDITH VIVES.
