No hi ha dubte que el funcionament de les democràcies està, en certa manera, sota sospita. Potser és exagerat imaginar la possibilitat de greus fallides. Tot i que hi ha politòlegs que han començat a estudiar els col·lapses institucionals després de l’elecció de Donald Trump. Això és el que fan Levistky i Ziblatt al seu llibre How Democracies Die?, que s’ha convertit ràpidament en un dels llibres de no-ficció més venuts als EUA. En qualsevol cas, sí que sembla convenient preguntar-se fins a quin punt les democràcies donen resposta als seus objectius bàsics: la capacitat d’atendre les demandes de la ciutadania i el rendiment de comptes.
Per un costat, és evident que el creixement de l’autoritarisme i el populisme suposen una amenaça pel funcionament de les democràcies. Els líders autoritaris acostumen a mostrar poc respecte per l’estat de dret i encara menys pels drets de les minories. Mentre que els líders populistes tendeixen a emfatitzar polítiques a curt termini que ofereixen suposades solucions immediates sense tenir en compte els costos a llarg termini. A la vegada, els líders populistes són propensos a acompanyar aquestes polítiques a curt termini d’una forta retòrica anti-elitista.
Quan això passa és gairebé impossible que el rendiment de comptes pugui funcionar. Perquè els votants es focalitzen en suposats beneficis a curt termini sense tenir en compte els costos reals a llarg termini. Aquesta primera amenaça és la que Yascha Mounk al seu llibre The People versus Democracy descriu com el perill de la falta d’un liberalisme efectiu. Però aquesta amenaça, que és la que ocupa més pàgines d’informació i opinió, és només una de les dues amenaces contemporànies a la democràcia.
Una segona amenaça, igual o més greu, és l’amenaça de la tecnocràcia. El que Yasha Mounk defineix com l’amenaça del “undemocratic liberalism”, que es produiria quan el liberalisme i les solucions tècniques passen per sobre de la pròpia democràcia. D’acord amb Dani Rodrik, l’amenaça tecnocràtica es fa evident quan els polítics deixen d’estar exposats al rendiment de comptes que haurien d’efectuar els votants regularment a les eleccions.
Aquesta desaparició del rendiment de comptes als sistemes liberal-tecnocràtics pot produir-se per dos motius. En primer lloc passarà si els polítics tenen tan poc marge de maniobra a l’hora d’implementar polítiques que els votants no perceben diferències significatives i per tant no tenen incentius a premiar o castigar electoralment l’acció de govern. En segon lloc, passarà si la iniciativa política la prenen o queda substituïda per l’acció d’agències tècniques, cossos burocràtics, tribunals independents o senzillament condicionants externs.
Aquesta segona amenaça, el liberalisme-tecnocràtic, és potencialment més perjudicial perquè afecta directament l’essència del funcionament democràtic: que les polítiques públiques responguin a les demandes de la ciutadania i que l’acció de govern estigui sotmesa al rendiment de comptes. Si, per contra, és un tècnic o una agència aquell qui proposa i dicta l’acció de govern el rendiment de comptes es fa directament impossible.
L’acceptació de la necessitat de donar resposta a les preferències diverses de l’electorat és doncs la clau de volta d’una democràcia; més que no pas l’estabilitat, el consens o la suposada eficiència de l’acció de govern. Per tant la desaparició del rendiment de comptes suposa una amenaça igual o més greu que el propi populisme i creixement de l’autoritarisme. Aquesta segona amenaça també la va descriure brillantment el sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca al seu llibre “Más Democracia, Menos Liberalismo”.
Francesc Amat és doctor en Ciència Política
