Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981), llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i etern estudiant de Ciències Polítiques, explica en el seu darrer llibre ‘Océano África’ (Península) que la passió per aquest continent va créixer dins seu des de ben petit quan el seu pare li explicava contes abans d’anar a dormir, entre els quals ‘Un capitán de quince años’ de Julio Verne. El primer viatge a l’Àfrica el va fer quan tenia vint anys i va voler seguir el camí que havia traçat René Caillié fins a la ciutat de Tombuctú. Després d’aquest viatge n’han vingut molts més. Aldekoa, corresponsal a l’Àfrica per ‘La Vanguardia’ des de l’any 2009 i col·laborador d’altres mitjans, ha visitat més de trenta països d’aquest continent i ha cobert múltiples conflictes a Somàlia, la República Democràtica del Congo, Angola, Mali, la República Centreafricana i Sudan.
Moltes de les fronteres d’Àfrica es van fer amb tiralínies en l’època de la descolonització. Avui encara té conseqüències, aquest fet?
No es pot entendre l’Àfrica sense tenir en compte la seva història. Concretament la història d’explotació marca molts països africans. A la Conferència de Berlín, el 1885, quan s’ajunten les potències europees per distribuir-se el continent, no és tan important el mite de com van traçar amb un regle les fronteres sinó el fet que decideixen qui explota què i com ho faran.
Quin és el canvi?
A Berlín decideixen que ja no val arribar a un lloc, dir que és teu i no preocupar-se’n més. A partir d’aleshores si una potència reclama un territori com a propi, hi ha d’establir unes bases. Per tant, es decideix que per aprofitar-se del continent s’ha de civilitzar. I, a més, es comença a parlar del lliure mercat. Per exemple, encara que Bèlgica o Portugal puguin dominar la zona del Congo, els altres també podran comerciar-hi. Dit d’una altra manera, a la Conferència de Berlín no hi ha un repartiment amistós d’un territori, sinó l’acord de les bases d’explotació d’aquest.
Quines són avui les fronteres reals d’Àfrica?
N’hi ha algunes de naturals que encara són claus, per exemple, el desert del Sàhara o la selva del Congo, completament impenetrable. Però també hi ha fronteres polítiques com a qualsevol altre lloc del món. Si observem les xifres, amb quinze milions, Àfrica té la quantitat més gran de refugiats i desplaçats.
Les fronteres interiors africanes serien més polítiques que culturals?
Depèn de la zona. A l’Àfrica de l’oest –Sierra Leona, Libèria, Guinea– com vam veure durant l’època de l’ebola, les fronteres són inexistents. Un dels motius de l’expansió d’aquesta malaltia, a més de la pobresa, la manca d’una xarxa sanitària i certes tradicions, va ser el fet que tothom té familiars a banda i banda del riu. La frontera entre Somàlia i Kènia també és totalment inexistent. Al mig d’una extensa sabana seca hi ha un noi en una caseta que et marca el passaport, però res més. A la majoria de llocs de l’Àfrica, les línies dels mapes no tenen gaire importància. Però no sempre és així; en alguns punts les fronteres sí són clares. És el cas, per exemple, de Sud-àfrica.
La història de Sud-àfrica potser també seria una excepció….
Sí, va ser una colònia britànica i en aquest cas cal tenir en compte un component de riquesa. Sud-àfrica s’ha tancat per intentar conservar els seus privilegis respecte Zimbabwe, que el 2008 va patir una crisi econòmica molt gran i des d’aleshores un gran flux migratori de persones molt ben formades han intentat creuar la frontera. I, per això, avui a Sud-àfrica pots trobar jardiners o cambrers amb estudis universitaris.
L’emigració entre Àfrica i Europa no és un fenomen nou. Els primers africans a Catalunya van arribar durant els anys vuitanta. Quina diferència hi ha entre les persones que creuaven la frontera fa trenta anys i les d’avui?
Ara estem davant d’una nova realitat. Ja no marxa la gent amb estudis; la immigració és avui un fenomen transversal. La globalització no és que una televisió vagi a l’anomenat Tercer Món i faci popular una cançó japonesa; la globalització és l’obertura d’una finestra al món. Gràcies a la globalització podem saber com es viu en altres llocs. I aquest fet desperta consciències.
En quin sentit?
Quan un sap que en un altre lloc hi ha llibertat, és més conscient de la seva pròpia manca de llibertat. I això ha suposat un clic en molts africans. L’avi que vivia en una zona rural i que no havia pensat mai en Europa ha evolucionat vers un nét que viu en una ciutat, que consulta el facebook, veu la televisió i que ara sap que en altres llocs hi ha oportunitats. I aquest canvi ja no té marxa enrere. Un noi del Senegal, que havia arribat amb pastera i havia estat retornat al seu país, intentava explicar a altres nois com estava realment la situació a Europa. La resposta d’aquests era clara: “No cal que ens ho expliquis, ja ho sabem a través de facebook”. A internet, a diferència dels mapes, no hi ha fronteres.
Si ara tenen aquesta informació, molta gent es pot preguntar: per què insisteixen en intentar arribar a Europa?
Cal tenir en compte dues qüestions. En primer lloc, hi ha pobles africans en què la migració és un estat natural. Els somalis, per exemple, porten el nomadisme a la sang. En aquestes cultures, l’emigració es considera més una formula de progrés que una fugida. I, en segon lloc, la majoria de gent que fuig ho fa a causa d’una amenaça: a la seva vida, al seu futur o a la seva esperança. I, la majoria de vegades, aquesta amenaça és més forta que el risc que corren fugint.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
