Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“La vida secreta de les paraules”, per Ramon Bassas


El mateix dia que sortia la notícia de la recent publicació d’una “guia inclusiva” de l’Ajuntament de Barcelona que recomana l’ús d’eufemismes per no ofendre “col·lectius oprimits o vulnerabilitzats”, llegia una entrevista a una diputada del PP en la qual afirmava que “la correcció política és, alhora, un narcòtic, una mordaça i el preludi d’una reacció. Jo no accepto els seus dogmes i censures. Reivindico la meva llibertat: el meu dret a ofendre i a ser ofès. És a dir, a pensar”.

Us he de dir que, no fa pas tants anys, el discurs tòpic de l’esquerra i el de la dreta estaven intercanviats. En nom de la llibertat d’expressió, en ambients esquerranosos, la provocació també era entesa com una invitació “a pensar”, tot i els esgarips dels sectors més conservadors, que -de fet- eren part de l’atractiu. Certament, les víctimes són els imaginaris contraris, el burgès d’una banda i el progre de l’altra. Però el que ha canviat d’amo, em temo, són els mètodes. El desacomplexament contra la casuística de la urbanitat benpensant i socialment admesa ha passat de ser una característica més aviat d’esquerres per ser-ne una de dretes, sembla. La frase que he citat de la diputada s’assembla molt a la definició que Marx feia de la religió, per exemple. I podríem dir que la pancarta del “prohibit prohibir” del maig del 68 ha canviat de mans, ara més enjoiades.

Per mi, però, en les dues actituds hi trobo a faltar l’altre com a subjecte i no com a mer objecte. Un objecte que cal modelar, corregir i, diguem-ho tot, reprimir, per un cantó, o un objecte que podem ofendre gratuïtament (excepte en “ser ofès”, diu), que ens apressem a etiquetar o denigrar, de l’altra. Enlloc apareix com a subjecte amb capacitats pròpies, amb contradiccions i ambivalències, amb respecte a la seva autonomia. El problema amb l’altre és que sempre arribarà un moment que ens fa nosa, encara que l’haguem triat com a amic o cònjuge. Viure amb els altres és admetre la ineluctibilitat del conflicte. Uns hi aniran amb el manual de correcció i els altres amb el fuet, però tots amb l’objectiu de guanyar-lo, de treure-se’l del mig al més aviat possible; és a dir, de fer desaparèixer l’altre.

No sé dir LGTBi+

Posem un altre exemple recent. Aquests dies s’ha celebrat el Dia de l’Orgull LGTBi+. A mi, aquesta sopa de lletres inintel·ligible, enlloc de “donar visibilitat”, crec que tapa. El que no es pot dir en paraules no existeix. Si no fos un acudit fàcil, diríem que “és a l’armari”. Alguns proposen utilitzar la paraula anglesa queer, que ara es fa servir, de fet, per qualificar una de les orientacions sexuals. El seu origen (vol dir “rar” en anglès) era un insult contra els gais o les lesbianes o el que no s’adeia a la”normalitat” patriarcal i heterosexual. Hi ha qui va reivindicar aquest insult, crec que intel·ligentment, com a paraula normal, de la mateixa manera que alguns activistes antirracistes de les comunitats afroamericanes revindiquen ser titllats de “negres”. Sí, sóc rar; o sóc negre. Sóc diferent a tu. “Invertit”, que es deia abans, el que va “del revés”. El que et provoca un conflicte quan em veus, perquè sóc l’altre. El que fa nosa. I he vingut a quedar-me.

El contrari, com passa amb les paraules càncer, moro, disminuït o cec, que estan passant a ser insults o víctimes de l’eufemisme, acaben invisibilitzant problemes i, sobretot, persones. Com si canviant-ne el nom, a banda de tranquil·litzar la nostra consciència, arregléssim el problema, o el conflicte subjacent a aquestes denominacions. Ja sabeu quina és l’arma preferida de la psicoanàlisi per combatre repressions, atzucacs i neurosis: la paraula. La que hem amagat o ens tortura i que, en pronunciar-la, ens comença a alliberar. La paraula ha de ser dita, senyors d’esquerres, per poder fer que les coses siguin. Fiat, que deia Aquell. I la paraula no pot ser segrestada sempre per a l’ofensa o l’insult del que no ens agrada, senyors de dretes. O viceversa.

Ramon Bassas també escriu a ramonbassas.blogspot.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *