En els darrers mesos s’han estrenat diverses pel·lícules que porten a la gran pantalla la vida de dones singulars. Des de la primavera i durant estiu hem pogut veure els biopics de Mary Shelley, Nico, Maria Callas o Whitney Huston, que se sumen a d’altres films recents que també recuperen les històries de personatges femenins, des de “Yo, Tonya”, sobre la patinadora Tonya Harding, passant per “Molly’s Game”, que retrata la jugadora de pòquer i estafadora Molly Bloom, o “Figuras ocultas”, que recupera el cas de les primeres científiques afroamericanes que van treballar per la NASA.
En els mesos propers arribaran a les sales de cinemes noves biografies femenines: Can You Ever Forgive Em?, explica la història de l’escriptora que es va convertir en falsificadora i lladre literària Lee Israel. Red Joan, protagonitzada per Judi Dench, s’inspira en la vida de l’espia britànica de més prestigi del KGB, Melita Norwood.
El tipus de dones que es representen a les pel·lícules també està canviant. Per començar, la majoria d’aquests biopics també estan dirigits per dones, cosa que aporta un punt de vista diferent a la tradicional mirada masculina. En conseqüència, apareixen a la gran pantalla dones imperfectes, d’edats diverses i que no necessàriament representen un cànon de bellesa i d’èxit.
Les reivindicacions feministes que han pres volada en els darrers temps reclamen, entre d’altres coses, una major presència de les dones a les pàgines d’opinió dels diaris, als llocs de decisió de les empreses i a la cultura. També al cinema.
Col·lectius com Era 50/50 o Women and Hollywood també estan pressionant per exigir una representació igualitària de les dones al cinema. I cada vegada son més els projectes de Hollywood que inclouen el concepte “inclusion rider”, una obligació contractual que obliga a incorporar la diversitat tant en els equips com en els models que es mostren a la pantalla.
Potser aquesta proliferació de biopics femenins ens pot fer pensar que les reivindicacions comencen a donar els primers fruits. Que ens pugui cridar l’atenció un augment de pel·lícules sobre vides de dones ja és un fet força significatiu.
Ara bé, fa uns dies el diari The Guardian publicava dades d’un estudi realitzat per la Universitat de Sud-àfrica, que analitza la representació al cinema de les dones, juntament amb persones de color, personatges LGBT i personatges amb discapacitat. L’estudi ha agafat 1.100 pel·lícules comercials dels deu darrers anys i ha arribat a la conclusió que entre el 2007 al 2017 no s’ha donat cap millora estadística significativa en la representació de les dones. El que s’ha produït, segons una de les coautores de l’estudi, és el fenomen anomenat “disponibilitat heurística”, és a dir, “la tendència de les persones a sobreestimar l’ocurrència d’un element determinat a causa d’exemples que fàcilment vénen a la ment”.
Sigui com sigui, ja és prou important que la presència de personatges femenins protagonistes i de dones directores ens comenci a cridar l’atenció. Aquesta pot ser només la punta de l’iceberg.
