Fumar ja no és un plaer

Hi va haver una època en què fumar tenia una aurèola de glamur. Penso en les femmes fatales del cinema negre de Hollywood, demanant seductores foc al seu galant, o en la Sara Montiel cantant allò de “fumar es un placer…”. Una de les imatges més icòniques del cinema contemporani és el protagonista de Deseando amar, Tony Leung, ofegant les penes amoroses entre el fum del cigarro. La publicitat ha venut durant dècades una imatge viril del tabac, amb aquell home Malboro, així com un símbol de rebel·lia entre els adolescents que volien ser grans.

I llavors, tot va canviar. Com els arguments a favor de la salut pública no ens van convèncer, va ser necessari modificar la imatge del fumador. De cop i volta, a les pel·lícules de Hollywood només fumaven els nazis o els malvats de les pel·lícules d’acció. Ens recordaven que fumar era un vici amb connotacions molt negatives.

A Espanya es va prohibir fumar a l’interior de recintes públics l’any 2006. Una limitació que ara s’amplia. Actualment, el govern prepara una nova llei antitabac que també prohibirà fumar als espais públics oberts, com ara terrasses, parcs, parades d’autobús o estadis esportius. 

I mentre aquest debat anima les tertúlies de ràdio i de cafè, a altres països van molt més enllà. Fa uns dies es va saber que Nova Zelanda prohibirà la venda de tabac a les generacions nascudes després de l’any 2008, així s’eliminarà gradualment l’hàbit de fumar fins a fer-lo desaparèixer. Ayesha Verall, ministra de Salut, ho explicava així: “Volem assegurar-nos que els joves mai comencin a fumar”.

Entre les veus crítiques a aquestes mesures tan restrictives hi ha qui adverteix que això pot alimentar l’aparició d’un mercat negre de tabac. Hi ha també qui apel·la a la defensa de les llibertats individuals.

La realitat, però, és que està científicament demostrat que fumar té un impacte negatiu en la salut. El tabac incrementa el risc de càncer de pulmó de cinc a deu vegades i també està vinculat amb el càncer de boca, faringe, laringe, esòfag, estómac, pàncrees, cèrvix, ronyó i bufeta, així com amb les leucèmies mieloides agudes. Aquest impacte té un sobrecost sanitari i social d’uns disset mil milions d’euros. Les mesures que s’impulsen als diferents països promouen uns valors de salut i de certa consciència social que ens beneficien a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.