El professor de filosofia defensa que només en un “sentit feble” podem fer avui aquesta distinció
Es pot parlar de «nova política» en relació a la Il·lustració que posa fi a l’Antic Règim, situa la burgesia en el poder com a nova classe social, i origina la democràcia actual. Avui no està naixent cap «nova política» en aquest sentit fort, sinó que el que viu Europa s’explica amb l’augment de la participació democràtica, la fi del protagonisme únic d’una elit de poder i de l’establishment dels partits tradicionals, i el sorgiment o resorgiment de nous relats polítics.
En aquests relats s’hi troba la defensa dels Drets Humans, reflexions sobre el col·lapse del socialisme real que va deixar sense contrapunt clàssic al capitalisme, respostes als interrogants generats per la darrera crisi econòmica (manteniment de l’Estat del benestar, augment de la desigualtat, atur estructural…), alternatives sobre una globalització que ha fet encara més complexos vells conflictes (com el de Palestina), o la constatació del fracàs de l’intervencionisme occidental a l’Orient Mitjà (que ha acabat agreujant la descomposició social i ha generat l’allau de refugiats a la recerca de la supervivència).
Aquesta «nova política» té el valor d’aprofundir en democràcia per la creixent implicació de certs sectors socials (moviments solidaris o veïnals, ONG com Greenpeace o Metges sense Fronteres), que ja no s’estan quiets davant dels fets, i aconsegueixen la seva legitimitat assolint -democràticament, pacíficament- quotes de poder, arraconant les referències «ad usum» de l’elit tradicional. També a Casa Nostra bona part de la ciutadania fa valdre la seva condició política i s’està empoderant més i més, entrant a fons en la idea d’Hannah Arendt segons la qual «el poder no és propietat de l’individu, [sinó que] pertany al grup, i persisteix mentre aquest grup segueixi unit». Preguntem-nos fins a quin punt la pauta política l’estant marcant organitzacions com l’Assemblea Nacional Catalana i l’Òmnium Cultural. La «casta» no integra cap proposta disruptiva del seu poder, i usa la legalitat institucional contra legitimitat ètica democràtica per a frenar el canvi i seguir en el poder, sense proposar cap nou imaginari col·lectiu. En síntesi, es pot parlar de «vella política» i «nova política» en un sentit feble per a subratllar l’avenç en valors democràtics que comporta la creixent participació de la ciutadania en la definició teòrica i la construció activa de la nostra societat.
