Les coses més importants de la vida no són ‘coses’

Us proposo un exercici. Concentreu-vos (us diria que tanquéssiu els ulls, però llavors no podríeu llegir l’article!): visualitzeu-vos escrivint en un paperet alguna cosa que ara mateix us amoïni, us inquieti, us faci infeliços. Mireu-vos com ho escriviu… i ara, seguiu visualitzant com enganxeu aquest paper en un plafó de suro, dins del vostre cap. Ja ho teniu? Sí? Al final de l’article reprendrem aquest paperet, però ara seguim.

M’atreviria a dir que en els vostres paperets hi ha escrites coses com “la salut”, “perdre la feina”, “el futur”, “tenir prou diners per pujar els fills” o “problemes de comunicació amb la meva parella”. Preocupacions que se’ns mengen, preocupacions que ens porten a pensar què és important de debò en la nostra vida, i quin sentit té tot plegat.

Permeteu-me que us expliqui una història personal: un dia d’abril de 1988 sortia per la Meridiana de Barcelona amb el meu Seat 127. Anava a la Universitat Autònoma a classe i aquell dia, a més, a fer-me la foto per a l’orla (era l’últim curs de la carrera). Plovisquejava i hi havia força trànsit. El cotxe de davant meu va frenar, jo també, i el cotxe darrera meu em va picar fort. En uns instants —que se’m van fer eterns i que vaig viure a càmera lenta— el meu cotxe va passar del carril de l’esquerra al carril de més a la dreta i va quedar en sentit contrari a la marxa. El primer que vaig veure va ser el frontal d’un camió enorme que venia cap a mi. No, no va passar res greu: el camió va frenar, jo vaig sortir del cotxe i ningú va prendre mal. Però durant força dies vaig tenir la sensació que havia “tornat a néixer”, que aquell succés havia de representar un punt d’inflexió, que d’alguna manera havia de demostrar que mereixia aquella segona oportunitat.

Podríem anomenar-ho l’efecte Soldat Ryan. Ja sabeu, la pel·lícula d’Spielberg on rescataven l’únic fill viu d’una mare vídua. Conscient dels sacrificis personals que ha suposat que el salvessin, al final de la pel·lícula es proposa fer que la seva vida a partir d’aquell moment valgui la pena.

Doncs jo he viscut l’efecte Soldat Ryan? Estic convençut que molts de vosaltres també. Potser en més d’una ocasió i tot: superant una malaltia greu, sortint il·lesos d’un accident… Això, però, és paradoxal: si tantes persones hem passat per l’efecte Soldat Ryan i totes (o una gran majoria) ens hem plantejat fer millor la nostra vida omplint-la d’alegria, pau i bé… com és que el món segueix anant tan malament?

Doncs perquè els efectes de l’efecte Soldat Ryan no són permanents. Tot i les meves bones intencions i la meva predisposició a canviar després de l’accident, el cas és que al cap d’uns mesos ja tornava a enfadar-me per estupideses, a moure’m per egoisme i a desaprofitar ocasions de viure cada dia apassionadament. Això és així: la nostra capacitat d’adaptació és gairebé infinita. Ens acostumem ben depressa a la bona vida. De fet, no cal ni que sigui bona: ens acostumem a la vida, senzillament. Donem la vida per sobreentesa, tot i les recurrents proves de la seva fragilitat.

És com quan patim una gastroenteritis i enmig de la febre, dels vòmits i de la diarrea ens prometem alimentar-nos tota la vida només de pa lleument torrat i pernil dolç. I quan ho pensem i ho expressem en aquell moment som sincers… però així que ens trobem millor, ràpidament tornem als excessos i a la nostra dieta més o menys desastrosa.

Llavors, si no donem prou valor a la nostra vida, a la nostra salut… on posem les nostres esperances i desitjos? En coses materials. La nostra societat (que no controla un grup de gent molt dolenta i poderosa tancada en una habitació secreta, sinó tots, perquè la societat som tots) ens promet felicitat, sovint a través de la publicitat. Quan van sorgir els primers microones (sí, sóc prou gran com per recordar quan no n’hi havia), la casa Sharp, que els comercialitzava, tenia una cançó per als seus anuncis que deia: “Et soluciona la vida: forn microones Sharp”. “Et soluciona la vida”! Aquell armari de quinze quilos que, si encara el teniu a casa, serveix per escalfar el cafè amb llet, per descongelar alguns productes o —els més avançats— per cuinar amb Lekué. Allò t’havia de solucionar la vida!

No, un microones no et pot oferir la felicitat. Ni un cotxe. Ni un mòbil. A veure, ens poden fer molta gràcia i poden ser molt útils, però no són la resposta a les nostres preguntes sobre el sentit de la vida. De fet, hem de desconfiar de qui vinculi la felicitat a les coses materials. Aquell que diu “jo tinc totes les respostes”, normalment no ha entès les preguntes.

La felicitat es treballa
Volem la felicitat. Volem “el” secret de la felicitat. Perquè n’hi ha d’haver un, oi? Un secret de la felicitat, alguna cosa que puguem comprar… No sé… una app! Però que sigui gratis, eh? Ara no em facis pagar per la versió premium… Però la felicitat no es compra. La felicitat, com la terra, és per a qui la treballa. Però no estem massa disposats a treballar-nos la felicitat, que rau en coses senzilles i humils com l’alegria, la satisfacció, el compromís i la pau. La felicitat només se’ns pot fer present si desenvolupem els nostres set superpoders: pensar en positiu, eliminar les queixes i les comparacions, donar gràcies, ser generosos, perdonar i demanar perdó, assaborir els petits plaers i cuidar el nostre cos. Això no és autoindulgència, no és optimisme il·lús: és un recordatori de la nostra capacitat per ser feliços al marge de l’esclavatge de les coses materials. Però no és evident ni immediat. Al cap i a la fi, tots els superherois i superheroïnes han d’entrenar-se per desenvolupar els seus poders, ja sigui per haver nascut al planeta Krypton o per haver patit la mossegada d’una aranya!

Hem de posar valor en allò que realment val. I el que val són les persones, les relacions, l’amistat, l’amor. Ho hem constatat durant la pandèmia. Què hem trobat a faltar? Sí, d’acord, paper higiènic i farina, però, sobretot, què hem trobat a faltar? És clar, petons i abraçades de les persones que estimem. Potser fins i tot en aquests dies ens hem promés que, quan ens retrobéssim, seríem més pacients i més afectuosos. Fem-ho doncs, donem valor a allò que val, celebrem la vida sense acostumar-nos-hi, sense donar res per suposat. Mirem-nos, somriguem i, per poc que puguem, abracem-nos i fem-nos petons. Diguem-nos que ens estimem, i demostrem-nos-ho. Amb generositat, amb pensament positiu, sense queixes estèrils, perdonant i demanant perdó. Perquè les coses més importants de la vida no són “coses”: el més important de la vida són les persones.

Recordeu l’exercici de l’inici de l’article? Els vostres paperets amb les preocupacions? Torneu a visualitzar-vos escrivint ara en un nou paperet. Un de més gros. Però en aquest vull que hi escriviu alguna cosa que us faci feliç. Ara, en aquest moment, amb la vostra gent. I poseu aquest paper en el plafó a sobre de l’altre, que quedi ben tapat. Ho teniu? De nou, sense conèixer-vos, m’atreviré a fer una suposició sobre el que hi heu escrit. Potser coses com “estar amb la família”, “fer coses junts”, “els somriures i els petons dels meus fills”… Estic segur que els vostres papers estan plens… de gent. La vostra gent. Família i amics. Estic segur que no hi ha cap paper que digui “el meu mòbil nou” o “el meu cotxe híbrid”. Oi que no? I ja sabeu per què, oi? Efectivament, perquè les coses més importants de la vida no són… “coses”!

Juanjo Fernández és conferenciant, escriptor i ‘visual thinker’ (www.juanjofernandez.com)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
pornopornopornopornopornopornopornopornoporno