Voldria deixar-me perdre per una àgora. Jo vaig tenir la meva particular àgora al Parc Central de Mataró. Allà a la zona d’esbarjo infantil, tres persones que rondàvem els dotze anys parlàvem del Bé i del Mal, de tot i de res: el franquisme, la Guerra Civil, les democràcies del nord d’Europa… Amb postures discrepants algunes vegades, jo tal vegada la més neòfita, els altres dos més ben documentats. Allà hi vaig descobrir la política, en majúscules. En aquella època, la participació política tant a nivell local com estatal per part de la gent era inexistent i nosaltres confegíem en els nostres somnis un societat oberta, culta i eminentment democràtica, on aquelles converses que teníem tot vigilant els germans més petits, poguessin donar-ser de manera fluïda i transversal. Pensàvem que la política no era un negoci, ni un trampolí personal. Això era la antipolítica, el seu exercici era quasi una consagració de la persones al bé comú i la justícia social, amb uns líders ben preparats en quan a formació, adornats amb qualitats humanes. Era imprescindible la participació activa de tothom, i aquest hauria de vigilar-los d’aprop, increpant-los si calia, donant-los, fent propostes, en cap cas tindrien patent de cors, ans haurien de rendir comptes de la seva gestió als conciutadans i la dedicació a aquesta sublim feina no podia ser perpètua ja que sempre el poble era art i part del seu destí. No teníem cap dubte que els que es dediquessin a la política serien gent admirada, respectada pels seus valors. Tenir ideals i aspirar a allò sublim és bo, encara que després et topes amb la realitat feta de carn i ossos. I això tampoc és dolent; el que és execrable és la ceguesa, la ineptitud, la cobdícia, la impunitat que resolem els problemes de manca de compliment de les normes de joc.
No crec que hi hagi una vella o nova política; només una bona o una mala manera d’exercir-la.
Àgora
