Benvolguts,
De menuda notava que hi havia temes que es passaven de puntetes, dels quals no se’n parlava mai. Però, de tant en tant, podies trobar algú amb qui aquesta norma canviava. A casa teníem una d’aquestes persones, l’oncle Anton. Era “un home d’idees”, com llavors en dèiem. No va anar a la guerra, segurament per l’edat, però havia format part de la Casa del Poble i encara li penjava de l’americana l’escut mig rovellat que autentificava els seus ideals pretèrits. La seva muller, la tia Cinta, va ser una de les dones mataronines que feren pràctiques amb un fusell a la plaça de les Tereses. Moltes històries del primer terç de segle XX les vaig conèixer gràcies al seu verb àgil i enardit. En vaig aprendre molt, de les seves converses.
Enmig d’una dictadura on sabíem què ens permetia la llei i quin havia de ser el nostre ideari polític, tots dins nostre sabíem què hi havia un altre món amb les finestres obertes a la multiplicitat d’idees i creences. I enmig d’aquest estat s’hi produien gradualment escletxes per on penetrava el coneixement, la consciència. Ja a través de gent gran, decrèpits de portes enfora però grans transmissors; ja amb els grups d’escoltes, aixoplugats sota les ales de l’Església; ja amb publicacions que driblaven la censura… Sí, eren temps difícils, no teníem democràcia, però sabíem que ens mancava aquest valor i treballàvem per assolir-lo i somiàvem temps millors.
Mirant enrere moltes coses han millorat, però el concepte democràcia queda pobre, empetitit respecte al que s’anhelava. La democràcia no és compatible amb què unes classes dominants tinguin patent de cors, ni què el treball, l’habitatge, la sanitat, siguin un bé escàs. I si molt m’apureu, la paraula llibertat de pensament hauria de ser tan ampla que no s’hauria de posar en entredit. No em queden ratlles, però en tot cas recordem els aforismes d’en Perich. Fins la propera.
Una mirada enrere
