El comissionat de la Biennal de Castells i exconseller reflexiona com una vella tradició, que havia passat èpoques de decadència, s’ha convertit avui en la tradició cultural catalana que més actius aplega.
El 1975 em vaig afegir, als acabats de néixer Nois de la Torre. A punt de fer 17 anys, no hi vaig entrar per cap de la majoria dels valors que defineixen el món casteller avui: no ho vaig fer per un concepte de modernitat –els castells encara eren vistos com una cosa antiga, i oblidats, sinó bandejats, per la premsa-, ni per una concepció de dinamisme social – les colles tot just eren agrupacions que s’aplegaven per fer castells i prou- o de suport a un model en expansió –els Nois érem la catorzena colla en una geografia castellera que començava a sortir tímidament del seu àmbit històric… Ni tan sols per afegir-me a una activitat d’èxit –els castells de nou semblaven una utopia, històries d’avis que vés a saber si eren certes.
Em vaig afegir als Nois per una certa voluntat de catalanitat popular –de recuperació d’unes festes que tenien un segell franquista destrempador-, però, per damunt de tot, pel lligam amb una tradició que sentia com a pròpia. Una tradició territorial, local i familiar -que en són, possiblement, els components més sòlids. Una tradició del territori, del meu més proper -el Camp i el Penedès-, i també local: Torredembarra havia estat una plaça fonamental en la història castellera, des del primer castell de nou sense folre documentat arreu –el 1852- fins als dos únics 3 de 8 que es van bastir en la primera meitat del segle XX. I havia vist aparèixer uns intermitents Xiquets de Torredembarra en els moments més durs de la decadència casteller –a tombant dels dos segles. Si aquells Xiquetshavien servit per mantenir el caliu casteller quan deixaven de venir les colles vallenques, ara els Nois havien de servir per aixecar-lo, després que s’hi havia anat esllanguint els darrers temps del franquisme.
I també per tradició familiar: un besavi meu, pagès de Creixell, havia estat timbaler d’un grup de grallers que acompanyava els castellers de Valls quan actuaven en aquesta zona i el meu avi matern, paleta de la Renfe ja instal·lat a Torredembarra, em duia amb ell a veure actuacions castelleres, aprofitant que tenia els bitllets de tren de franc. I quan anava a veure amics seus, com el mític Jan Julivert, història personificada de dècades de castells al Vendrell.
Els castells eren, per a mi, aquell 1975, això: tradició territorial, local i familiar. I, a partir d’aquí, vaig començar a viure el seu esclat contemporani: l’obertura a nous grups socials, l’entrada efectiva de la dona a les colles, l’eclosió com a organització social dinàmica, l’expansió geogràfica com a símptoma de cultura popular viva, els èxits assolits any rere any, l’assumpció pel món mediàtic i cultural convencional… Els castells representen, avui, una suma de valors que expliquen aquesta incessant progressió en nombre de colles, territoris que les veuen néixer, castells assolits en quantitat i qualitat, estructuració del teixit social i cultural de les ciutats, viles i barris… Però, sens dubte, el seu valor màxim, essencial, paradigmàtic, és aquesta simbiosi entre tradició i modernitat. Allò que explica, en definitiva, que un vell costum que havia passat per èpoques de plena decadència i havia estat deixat en el calaix d’allò que semblava prescindi-ble, sigui avui no només el costum popular que aplega més agents actius, protagonitza força de les activitats festives més seguides i obté més ressò mediàtic, sinó que hagi esdevingut patrimonial –de la Humanitat i tot. Que essent un costum tradicional hagi sabut esdevenir contemporani sense pervertir el seu model original però sabent-lo adaptar a les necessitats del moment.
Tradició i modernitat –com dues cares d’una mateixa moneda- expliquen l’eclosió contemporània del fet casteller, paradigma de l’evolució de la cultura popular quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. La història dels castells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és un continu reguitzell de reptes superats i d’evolució sostinguda. I, si bé és cert que l’important dels castells és fer-los i gaudir-los en la festa, sense tots els valors que els defineixen mai no haurien arribat a ser el que són. Una herència que ens fa immensament rics.
