Desvelar el significat

A les societats democràtiques occidentals acostumem a integrar la dissidència com a mètode d’eludir els conflictes. En el camp de les idees, o de la política, hi ha nombrosos casos i, probablement, són suficients per justificar-ho. Millor tenir els de l’Ira al Parlament que no matant, segur. D’altra banda, al capitalisme li va de perles perquè pot desviar-ho cap a la lògica del consum. Avui, per exemple, un dels grans propietaris dels mitjans generalistes de dretes d’Espanya ho és també d’una televisió de signe contrari.

On es veu més clarament, em sembla, és el l’àmbit de l’estètica. Una peça de roba o un look determinat neixen com a disruptius i en molt poc temps acaben com una opció més d’un catàleg dels grans magatzems més poderosos o més clàssics. Els cabells llargs o les barbes progres dels anys seixanta. Els pantalons avall o els tatutatges de convictes, mariners sense pàtria i altres personatges dubtosos. Els piercings dels pirates i dels activistes gais. El cuir punk, les motos heavys, els recessos budistes, les corbates fora, la dieta vegana, el poliamor, els xàndals canis. Tot passa per l’adreçador i acaba a l’altar de la moda, això sí, ara via Instagram. Qui diu moda diu sistema, esclar. Els de dalt de tot, com sempre, xuclen als de sota, fins i tot amb l’estètica, no fos cas que se signifiquessin, diríem si ens poséssim crítics.

Aquesta mena d’autoengany, el de buidar el significat de tota estètica (feu la prova: pregunteu al vostre adolescent més a mà per què s’ha tatuat), fins ara ha anat relativament bé, o això ens pensàvem. Tot és una opció més i totes són compatibles. Fins que alguna cosa ens ha fet veure que no és ben bé així. Parlo del mocador o prendes de roba més invasives amb les quals s’atavien força dones de la immigració magribina que s’ha assentat a casa nostra. Ens pensàvem que el mateix mètode ho resoldria. “Si les noies volen anar amb mocador, o amb gorra, o sense res, és cosa seva; tant ens fa”. Aquest autoengany, dic, crec que comença a ser desemmascarat sense por (aquesta por tan occidental, també) a ser titllats de xenòfobs, imperialistes o racistes.

Les presses de les noves autoritats afganeses, els talibans, per acabar de tapar el cap i el rostre de les seves súbdites, ja ens hauria de fer pensar. Però aquí tenim, per sort, alguns testimonis de pes. Persones com l’escriptora catalana Najat El Hachmi, amb la confiança que li atorga el seu origen magribí, han començat a posar el dit a la nafra. No només criticant aquesta imposició implícita (i implacable) d’una manera determinada (i segurament errònia) d’entendre l’islam, que assenyala, condemna i subjuga les dones. Ho fa, per cert, en tots dos sentits: si ho portes, i si no ho portes. També posa el dit a la nafra assenyalant el mal que fa l’aprovació silenciosa d’aquesta pràctica per una bona part de nosaltres, sobretot els més entusiastes de l’assimilació de tota dissidència. I proposa, per tant, re-significar-lo. Dotar el text (en aquest cas el mocador) d’un context, perfectament contemporani, narrar-ne el pretext, i a veure quina cara de còmplices se’ns posa. Per veure com cau sobre nosaltres això de no haver vist què amagava el vel. Si és que ens importa, esclar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.