Ja fa temps que ens saludem discretament cada matí, a la mateixa hora i en el mateix punt de Nou de la Rambla. Sí, malauradament, sou molts els que al barri viviu al carrer i demaneu almoina, però pocs els que, educadament, teniu la iniciativa de regalar un “bon dia” als vianants que anem distrets amb les nostres preocupacions. I jo espero ja el teu “bon dia” des de l’anonimat del teu rostre que amagues amb el cap baix, ignoro sota quina mena de vergonya, de culpa o, senzillament, de desesperança. Però sé que tu també m’esperes i que, quan reconeixes les meves passes, ja ets capaç de formular el teu “bon dia” gairebé just abans que passi pel teu davant. Jo dreta i tu ajagut, a terra.
Avui, per fi, després de molts mesos, la nostra rutina ha esdevingut diferent. Quan les meves passes han arribat a l’alçada dels teus ulls i ja havíem formulat el nostre “bon dia”, has alçat el cap i m’has mirat. Per primer cop en molt temps, ens hem fitat els ulls i la teva mirada, fonda, ferida, trista, m’ha convidat a aturar-me i, ara sí, a preguntar el teu nom. Ens els hem dit i he continuat el meu camí cap a la feina amb l’agraïment de saber que, la teva mirada té ara un nom i un rostre que desitja també ser mirat per algú. Demà et podré dir: “Bon dia, Joan” i, sense tu saber-ho, hauràs desvetllat en mi el desig d’acollir, des de la profunditat d’una mirada, la de tots els que anhelen un bri d’esperança a la seva vida. I –el més important– m’hauràs recordat que, malgrat sovint estic temptada de pensar que el món no té remei i que ens aboquem a una catàstrofe, en un gest tan senzill com és la mirada hi pot quedar condensat tot el sentit del viure.
Certament, davant tantes dificultats, injustícies i violències, molts desesperen. No es troba feina, els deutes s’acumulen, les contrarietats augmenten… Però davant d’això, l’única opció és l’esperança. L’esperança de creure que el mal, la barbàrie, les injustícies, no tenen la darrera paraula. Que algú sumit en l’abisme més profund, pot ser rescatat encara per un fil d’anhel d’esperança.
“Tot i pensar que el món no té remei, en un gest tan senzill com la mirada s’hi pot condensar tot el sentit de viure”
I què és l’esperança? No és una utopia ni una idea vaga. De vegades l’esperança es concreta en una cosa tan senzilla i banal com una mirada que et rescata de l’oblit, un got d’aigua quan s’està assedegat, un somriure quan algú se sent desanimat o aquesta escolta quan et sents aclaparat. També és la targeta sanitària, l’empadronament que et permetrà accedir als recursos socials i de salut o el NIE que per fi et reconeixerà com a ciutadà. És qualsevol petit gest, signe, vestigi o anunci de vida, d’allò que la restaura o vivifica, allò que és capaç de sostenir i generar vida. Però, sobretot, és un anunci que no es cansa, que no desisteix, que no es retira, que no desapareix.
Però a l’esperança cal anar-la a buscar cada dia i requereix un procés. Les mares la coneixen bé. Diu Ernest Rochi que s’espera no per una mancança, sinó per una plenitud, per una sobreabundància de vida que ja pressiona. S’espera per engendrar.
L’esperança és donar prioritat al temps, aturar-se per poder saludar a qui reclama la teva atenció. És iniciar processos d’acostament, de trobada, de vincle amb altres, que trenquin l’aïllament, la soledat i l’exclusió que molts pateixen. És privilegiar accions que generin dinamismes nous, que ajudin a teixir somnis, a posar un propòsit a la pròpia vida. I no és una espera passiva, sinó plena de tenacitat i esforç. És anticipar el compliment d’aquest futur que ha d’arribar operant sobre les potencialitats del present. Fent camí, a poc a poc i només a poc a poc. És també obertura i transformació del present.
Caminem, doncs, amb esperança vers la trobada de tota situació i context de vulnerabilitat, perquè en cadascuna d’aquestes situacions hi ha un clam que ens crida i ens diu: “jo que sóc la vida ferida, ultratjada, rebutjada, maltractada, inútil… vine a preservar-me, vine a defensar-me, vine a estimar-me”. Si ho fem construirem justícia i esperança en un món que reclama constantment ser mirat i contemplat amb ulls d’amor.
