Quan comença un nou any tot són propòsits. Creus fermament que aniràs al gimnàs. Segur que sí! Ningú creu, només tu, que deixaràs de fumar. I t’enfades quan algú posa en dubte la teva manca de voluntat. Fins i tot penses que podràs estalviar, que no cauràs en temptacions inútils. N’estàs convençut. Tot són bones intencions, però a mesura que passen els mesos els propòsits que t’havies fet el 31 de desembre es desinflen com globus.
La majoria de propòsits confessables dels catalans estan relacionats amb la millora de la salut i del benestar. Per assolir-los, els psicòlegs proposen uns quants elements o passos, per exemple: definir objectius clars, específics i realistes, escriure els propòsits i revisar-los sovint, dividir-los en passos petits més assumibles, crear una rutina, tenir una mentalitat oberta, compartir les teves intencions amb alguna persona de confiança i recompensar-te pels èxits que assoleixis.
Ara bé, tot i que són importants, aquests objectius vitals són relativament petits; podríem dir quotidians. I, doncs, què passa amb els grans propòsits vitals? Tenim clars els objectius que guien la nostra existència o senzillament anem fent? Segons deia Gandhi, “quan trobem un sentit al que fem, tot és més fàcil, tot és més lleuger, menys incòmode. Amb un propòsit, la vida té un altre color”. Això vol dir que no podem viure sense un propòsit?
Però és fàcil trobar un propòsit, una raó que justifiqui i orienti la vida, en una societat líquida, accelerada i cada com més individualista? Potser en tenim i no els sabem verbalitzar. Què passa quan realment no en tenim cap? Fins a quin punt l’augment de trastorns mentals i de suïcidis, especialment entre la població més jove, està lligat a aquesta manca de propòsits? És millor viure en la frustració de no haver assolit certs propòsits que no tenir-ne? Moltes preguntes a les quals intentarem trobar resposta, o potser no.
Un any nou i un grapat de bones intencions
