No som Déus!

Des que l’ésser humà va construir les primeres civilitzacions, la consciència de la divinitat hi ha estat omnipresent. Deixant enrere antics politeismes, l’ha colpit amb força la necessitat de Déu perquè la seva existència trobés la plenitud del seu sentit. Però, a més, ha cercat, quan el Sol es ponia i s’obria davant dels seus ulls —sobretot en els cels opacs de l’antiguitat o des dels cims més alts— la immensitat d’una magrana atapeïda d’astres, una explicació al misteri de l’infinit que imaginava o intuïa en aquella imatge impressionant que s’esforçava a cartografiar i a interpretar. 

La reflexió crítica i lúcida, d’una banda, i, de l’altra, els progressos científics i tecnològics, ens han permès adquirir un coneixement força precís —sempre incomplet— de la composició i la història de l’univers. Avui sabem que calien els boscos perquè es generés l’atmosfera que ens permet respirar, però també que una bona part de l’aigua de la Terra devia arribar-hi de cometes perquè el procés de conformació del nostre planeta era incompatible amb la preservació dels oceans que avui l’identifiquen dins del nostre sistema solar. I així mateix creiem que la Lluna és una part de la Terra que va ser expel·lida quan va col·lidir-hi un protoplaneta en l’etapa inicial del sistema solar.

Les religions han aportat a l’ésser humà una percepció de creació que convida a l’agraïment i a la humilitat, però sovint hi han pogut més l’arrogància irresponsable i l’afany de domini. Hem lluitat entre nosaltres per l’aigua, pel blat, per l’or o pel petroli. Hem maltractat la fauna i la flora, hem destruït paisatges, hem generat illes de plàstic enmig del mar i hem actuat sense prou respecte a la Creació i sense reverenciar la bellesa que el món ens ofereix la possibilitat de gaudir.

Entre els vells somnis de l’ésser humà hi ha l’anhel de viatjar fins a la Lluna i altres planetes. I un dels grans esdeveniments del segle passat va ser quan astronautes van trepitjar per primera vegada la superfície del nostre satèl·lit. A l’inici semblava que s’hi iniciaria un ràpid procés de colonització d’uns costos elevadíssims i que només acabaria essent practicable per a alguns professionals que s’hi aventuressin. Això sí: no hi van faltar des del primer moment banderes per testimoniar la voluntat d’ocupació.

L’òrbita de Mart a l’entorn del Sol, més llunyana que la nostra, fa que l’any marcià sigui força més llarg i que calgui aprofitar la proximitat del nostre planeta al Planeta Roig per desplaçar-nos-hi. Això ha provocat que confluïssin en un mateix període diverses expedicions, que ens ofereixen l’oportunitat d’aprofundir en l’estudi d’un planeta on sembla clar que hi va haver una gran quantitat d’aigua però on les condicions que s’hi van anar donant van impedir que hi romangués superficialment i que el procés d’evolució de la vida arribés als nivells de desenvolupament que s’han assolit a la Terra. I tot seguit ha sorgit de nou l’impuls de colonitzar aquest planeta, d’establir-hi propietats, d’aixecar-hi nuclis habitats, potser foradant roques per crear-hi habitatges com els dels troglodites. 

I l’aire per respirar-hi? I la vegetació per nodrir-nos-en? I l’erosió del cos que ben probablement patirien els pobladors d’aquests deserts, aquestes valls i aquestes muntanyes que configuren l’orografia de Mart? No pretenc pas posar límits a la ment humana ni a l’esperit científic. Ben al contrari, reivindico l’avenç en el coneixement i la recerca rigorosa sobre l’origen de la Via Làctia. Però, reclamo la humilitat indispensable per evitar que les catàstrofes desencadenades per la prepotència humana i que ens porten a evocar noms com Txernòbil o Fukushima es reprodueixin a la Lluna o a Mart, prescindint del que la veritable saviesa ens aconsella.

Ens tornem a comportar com a depredadors i oblidem el que la fe i la ciència ens expliquen. No som els amos del món i quan actuem com si fóssim déus convertim l’existència en un infern, com succeeix amb guerres cruels i esfereïdores o amb la desolació que deixen desforestacions imprudents.

Celebrem la capacitat de deixar enrere fronteres del coneixement que semblaven murs infranquejables. Assaborim la contemplació del món amb noves eines per descobrir-ne totes les dimensions, però no ho fem des de la supèrbia, sinó des de la curiositat, des de la sensibilitat, des de la modèstia. 

Afirmem amb determinació els valors de l’humanisme que ens han d’ajudar a bastir un futur més lluminós. I abans de plantejar-nos reptes desmesurats com edificar civilitzacions a Mart, comencem a ocupar-nos de debò d’aquest planeta que és casa nostra, una casa que menyspreem i maltractem d’una manera absurda, que tenim desendreçada i bruta perquè encara no hem après a estimar-la i a tenir-ne cura des del respecte, la gratitud i la fraternitat.

Carles Duarte és poeta, lingüista i dirigeix la Institució Cultural del CIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.