La crisi de pesta porcina als entorns de Barcelona, amb la por que se’n pugui derivar una epidèmia com el coronavirus, obre la porta a reflexionar sobre la relació que tenim amb els animals actualment. Respectem prou el seu ecosistema?
Quina reacció van tenir quan va començar a saltar la notícia de la crisi porcina i les propostes de resolució que ha tingut des del govern català?
INGRID RAMON — Una tristesa profunda perquè sabia perfectament què passaria, perquè és la manera com els governs i com els humans en general tractem els problemes: aniquilant el que ens molesta. Sabia que el resultat d’això seria una matança indiscriminada de porcs senglars, i efectivament és el que està passant.
CATIA FARIA — Molta tristesa i ansietat, fins i tot per l’anticipació de pensar com seria la gestió de tot plegat. I molt desànim també per veure com una vegada més es presenta un brot de pesta porcina com si fos un problema dels porcs senglars. I de fet és un problema estructural que podem entendre com un símptoma d’un sistema alimentari profundament problemàtic.
En una nota emesa des del Consell Científic de l’UPF Centre for Analytics, del qual vostè forma part, i que van remetre a les autoritats demanaven un enfocament ètic i científic de la qüestió. Quin és?
C.F. — Volem destacar dues coses. Una té a veure amb el diagnòstic del problema en si i és destacar que la pesta porcina és una malaltia que ha estat introduïda i sobretot estesa per l’activitat humana. I encara que en aquest cas és cert que no se sap encara amb certesa quin ha estat l’origen exacte del focus, sí que hi ha una cosa que queda clara i és que la pesta porcina no apareix de forma espontània a Europa: s’introdueix a través d’activitats humanes específicament vinculades a la producció i al consum de carn. Per tant, els porcs senglars no són l’origen del problema, sinó que són víctimes d’una crisi de salut animal més àmplia i estretament connectada amb el sistema alimentari basat en l’explotació animal. Per altra part, una altra raó que explica el nostre desconcert és veure com la resposta a aquest problema és prioritzar mesures letals, agressives, de reducció de poblacions a través de la caça. Són solucions que ni tan sols tenen suport científic. A més a més, plantegen problemes ètics molt seriosos que tenen a veure amb el fet que aquests animals són éssers que senten, que volen viure, que volen gaudir de les seves vides, no volen patir. I tot això desvia l’atenció de les causes estructurals del problema, que són el model actual de producció i de consum d’animals.
Quin és l’abordatge alternatiu que s’hauria d’haver fet des de les institucions arran de la crisi que vivim?
I.R. — Primerament no fer el que han fet: crear una alarma social sense necessitat. Com deia la Catia, som els culpables de tot el que està passant, començant per com mengem i què mengem. I en canvi s’ha posat el focus en uns “animals que molesten”. I quan això passa, els exterminem sense cap mirament, sense pensar en com senten ni en quines conseqüències té per a la cadena tròfica. Cal tenir en compte que aquesta sobrepoblació de senglars l’hem creat nosaltres, per culpa de com es caça, què es caça, de com hem envaït els seus territoris… Per una part hi ha tot això. Per l’altra, cal canviar totalment el sistema alimentari i les condicions amb què tenim aquests animals. Estem parlant de porcs, granges, vaques… que mengem i torturem per després ser menjats. Cal replantejar-ho de dalt a baix, però això és molt controvertit perquè posa en risc molts interessos econòmics. Ara bé, què importa que hi hagi animals patint si nosaltres tenim la butxaca plena? Què importa que hi hagi animals que són maltractats si el país funciona? I dic funciona però hauria de fer-ho entre cometes, perquè en realitat no és un negoci que beneficiï la humanitat; de fet està destruint el planeta. Aleshores, l’abordatge hauria de ser cap on és el problema i treballar-ne l’arrel: és un símptoma d’un problema més gran. Si només exterminem el símptoma és com medicar-te una vegada i una altra per un mal de cap, però sense buscar on està realment el problema.
Parlaven de la caça, del que es caça i del que no es caça. Què s’hauria de caçar? Hem caçat en excés llops i guineus i ara ens trobem que aquests no actuen en la cadena tròfica rebaixant la població de senglars?
I.R. — El que passa és que els caçadors s’han carregat els grans depredadors, perquè els omple d’orgull matar llops, ossos i guineus. Amb això s’ha destrossat un equilibri natural que és perfecte. Ara, als nostres boscos quasi no hi ha guineus, que és un altre gran caçador de cries de porc senglar. A més, els caçadors han fomentat un tipus d’alimentació a certs punts perquè hi vagin les mares i matar-les i això automàticament fa que totes les cries que han tingut entrin en zel, abans d’hora. Aleshores, s’han reproduït d’una forma molt superior a la prevista i excessiva. És tan bàsic com això; és de “primer de naturalesa”. Però ens ho hem carregat com hem fet malbé els sistemes animals i marins en aquest planeta.
Creuen que veiem ara els resultats d’un problema gestat de fa temps per unes males praxis del món dels caçadors? O el problema ve de les autoritats, que potser no han posat ordre en què es pot caçar o quan es pot caçar?
V.A-B. — Les nostres pràctiques de gestió ambiental són profundament ineficaces i sobretot poc ètiques. Jo considero (i aquí tinc una posició matisada respecte del que deia l’Ingrid) que la presència de senglars a les àrees urbanes (moltes vegades parlem de la superpoblació de porcs senglars i de la “invasió” de la ciutat que estan protagonitzant) és més una conseqüència de les activitats humanes fora del context natural que d’un suposat desajust: som nosaltres els que hem anat ocupant cada vegada més territori i empenyent els animals silvestres a viure en condicions més precàries. De totes maneres, també cal assenyalar que aquesta idea per la qual tendim a idealitzar la natura com un espai d’equilibri perfecte i abundància tampoc correspon a les informacions que tenim sobre quin és el benestar existent a la natura, quines són les dinàmiques poblacionals i les conseqüències perjudicials d’això: és un entorn marcat per una certa escassetat, una certa competència de recursos. I aquesta situació es veu agreujada per la pressió humana. Llavors, el que estan fent els senglars quan van cap a les ciutats és simplement adaptar-se a l’entorn, que nosaltres estem transformant profundament.
Respecte del tema dels depredadors naturals és cert que el llop ha estat històricament un depredador del senglar a Catalunya però la seva desaparició no és només pel que dèiem abans sinó també per qüestions com l’ocupació del sòl (cada cop s’ocupa més espai), el model agroalimentari que tenim i tota la qüestió de la gestió del territori. En tot cas, qui paga les conseqüències de tota aquesta mala gestió i falta d’ètica són els mateixos animals silvestres, contínuament perseguits i eliminats per problemes que no han creat ells.
I.R. — És clar, és que, a veure, tampoc hem de pensar que la natura sigui Disney, saps?
C.F. — Aquesta és una frase que dic sempre, efectivament.
I.R. — La natura és duríssima. Mira de passar-hi una setmana i veuràs… Sense tots els avantatges que tenim avui en dia, els humans no hi podríem sobreviure, en aquests moments. Però en relació amb el que deia la Catia, sí, tot és qüestió de perspectiva: jo visc a Collserola i es dona la situació que sovint la gent es queixa que ha trobat un porc senglar a la carretera. I llavors jo els dic: “Ostres, és que potser la carretera travessa el seu medi natural”. Nosaltres hem anat envaint territori i això, sumat al fet que hem eliminat depredadors i que la natura és, com dèiem, molt dura… ha portat a l’escenari on som; és una problemàtica multifactorial. Som una espècie molt invasora, potser la més invasora del planeta, i no tenim en compte on ens plantem i quines repercussions té fer-ho. I el problema és que hem desequilibrat tant aquest sistema que ara n’estem veient les conseqüències. Però alerta: nosaltres, a mitjà i a llarg termini, també ho patirem.
C.F. — Els sistemes naturals són fluctuants. Avui en dia, amb els nous enfocaments ecològics no es pot parlar d’una estabilitat perfecta. Hi ha fluctuacions i, per tant, el que volem evitar és que tinguin lloc les que són perjudicials per als animals. I en aquest sentit, jo crec que sí, que hi ha hagut una superposició cada vegada més gran entre el món rural i el món urbà. Però el problema, en realitat, no és que se superposin sinó que s’estan connectant d’una forma èticament injustificada: s’està generant una vulnerabilitat i un perjudici als que ja estan de per si en la pitjor posició possible. La base de tot plegat és que vivim un model d’interacció entre humans i no humans profundament antropocèntric. I que està disposat a sacrificar els interessos més fonamentals d’individus d’altres espècies per satisfer interessos humans que, en la majoria dels casos, són profundament trivials.
Abans heu fet referència al tema de l’alimentació, perquè sostenen que el model d’alimentació que tenim fomenta aquest desequilibri amb els animals. Quin hauria de ser un model d’alimentació que no trenqués aquest equilibri?
I.R. — Amb el veganisme, en el seu sentit més ampli. Això vol dir plantejar què mengem i com, què vestim i quin efecte té, què consumim en general… Sembla una feina molt difícil però en realitat és molt senzill: si la meva decisió fa patir algú o destrueix l’ecosistema, o no ho faig o trobo una alternativa ètica. No hauríem de tenir els animals confinats, obligats a procrear, malalts, amuntegats… Molta gent em diu: “No, però és que jo menjo vaca que ha estat a la muntanya, en bones condicions”. I jo els dic: “Sí, però després tu saps com la transporten, com és el sacrifici?”. Les imatges que veiem de llocs on sacrifiquen aquests animals són totes de contraban, com aquell qui diu; no hi ha transparència. En el que voldria posar èmfasi, però, és en la consideració que la majoria de la gent fa sobre la nostra suposada condició de carnívors. No és cert: amb aquests ullals que tenim no mataríem res ni podríem menjar un animal cru, que és com s’ho mengen els carnívors. El que som és omnívors, que és molt diferent. Això ens dona l’opció de viure i viure bé simplement utilitzant tota la part vegetal per alimentar-nos. En aquest sentit, avui dia ja no és ètic menjar carn. El món ha avançat molt i també ho hem fet des d’un punt de vista ètic, però encara hem d’arrossegar moltíssima gent perquè arribi a veure que aquests animals pensen, senten, tenen emocions. Jo sempre dic que les plantes tenen proteïnes i els animals tenen emocions. Per tant, si vols proteïnes, les pots obtenir únicament del regne vegetal, que fins i tot és millor.
C.F. — Des d’un punt de vista pragmàtic hi ha models que són més transitoris. Per mi, el veganisme seria el punt d’arribada. És, de fet, la finalitat ètica per la qual hem de fer aquesta transició alimentària que, com qualsevol transició que implica una transformació econòmica i social profunda, pot ser gradual. I per tant jo crec que el més important és anar transitant progressivament cap a un model alimentari que estigui basat en les plantes, clarament, i que, per tant, no impliqui causar patiment i mort a la majoria d’individus que hi ha al planeta.
Ara, bé, més enllà de canviar el model alimentari el que hem de canviar és el sistema ètic i polític que hi ha a la base d’aquest sistema. Hem de reconèixer i reparar una injustícia que és històrica, que està profundament arrelada en la nostra cultura i pensar que mai és prou tard (els canvis poden ser progressius, no han de ser d’un dia per a l’altre) per canviar el model. Moltes vegades això funciona més com una excusa que no pas com un diagnòstic real. Cal qüestionar el model antropocèntric que hi ha a la base de totes les nostres decisions, tot i que la meva idea és aspirar no a un retorn romàntic, a un passat idealitzat, sinó a una forma de convivència en què els animals no humans siguin reconeguts com a subjectes de ple dret.
A quins valors hauríem d’apel·lar per plantejar aquesta qüestió amb serenitat?
I.R. — Amb l’empatia, perquè jo encara parlo amb gent que pensa que els únics que senten i pensen són ells, i no reconeixen que els animals també senten, pensen i pateixen. I ver aquí el gran què. Hem de ser més oberts de mires i no pensar tan individualment. Allò de “Pensa global, però actua local”. Si ens pensem que som els més intel·ligents, que ho poso en dubte, hem de demostrar-ho tenint aquesta capacitat de cuidar-nos i de cuidar el que ens envolta.
C.F. — El principal valor a reivindicar per a mi seria el de la consistència: agafar els valors que ja defensem i ser consistents a l’hora d’aplicar-los a situacions que ara s’aborden de forma injustificada. Per altre costat, el valor de la no-maleficència, no causar mal en els altres. I sobretot el valor de la justícia; queda claríssim que es tracta d’un problema d’injustícia; fa anys que fem mal sistemàticament a uns individus per beneficar-ne d’altres. I els animals no humans resulta que són sempre els que hi surten perdent.
