La manca de recursos socials adients i el col·lapse del sistema sanitari públic ha generat entre els col·lectius més vulnerables nous obstacles per a l’atenció de les seves necessitats. En el cas de les persones sense suport familiar o, fins i tot, sense llar ha suposat un repte per a les administracions. Amb l’objectiu d’oferir espais segurs s’han anat creant dispositius d’allotjament específics que normalment han estat temporals. Però alguns d’aquests nous recursos creats s’han volgut mantenir quan s’han constatat els beneficis pels usuaris atesos.
Això ha succeït a Barcelona, on es va obrir un espai per persones sense llar amb addiccions que ara es vol mantenir, cosa que ha provocat la negativa frontal d’aquells que hauran de ser els seus futurs veïns i veïnes.
El centre es va crear l’abril del 2020 amb la intenció de donar resposta a persones sense llar a qui, a més de necessitar un espai on aïllar-se durant el confinament, els podria caldre un seguiment de la seva addicció. L’Ajuntament de Barcelona el va ubicar de manera temporal al barri de les Corts, a la Fundació Pere Tarrés.
Malgrat que es va descriure com un “alberg”, el dispositiu comptava amb professionals i programes especialitzats per la salut dels usuaris. En considerar que s’han obtingut resultats òptims de l’experiència, el consistori es va plantejar fer fix l’espai. D’aquesta manera es volia protegir de l’exclusió social les persones sense llar i amb addiccions, ja que a la seva situació d’alt risc social s’hi afegeixen les conseqüències de la pandèmia. Amb aquesta finalitat es va comprar un edifici al barri d’Horta-Guinardó, amb la intenció d’instal·lar aquest mateix any i de manera definitiva, aquest servei.
La notícia va despertar la indignació del veïnat que es va queixar de no haver rebut suficient informació. El malestar va créixer i es va cristal·litzar en les mobilitzacions dels pares i mares de l’escola Mas Casanovas, ja que el col·legi estarà a només quinze metres del centre. Malgrat que a prop de l’antiga ubicació ja hi havia hagut un centre escolar i no es van produir incidents de cap mena s’ha demanat la paralització del trasllat. Es creu que s’estarien posant en perill els nens i nenes de l’escola. És ètic usar el risc pels infants com a justificació per paralitzar un projecte beneficiós per a les persones sense llar?
La idea que cal protegir els infants del contacte amb realitats que pel seu estat maduratiu podrien no entendre (mort, addiccions, sexualitat) és un fet important per a moltes famílies i institucions. També a nivell d’imaginari col·lectiu hi ha la teoria que relaciona els problemes de salut mental amb l’agressivitat o els conflictes. Per tant, en un intent de preservar els nens i nenes es podria intentar reubicar el centre en un espai menys proper malgrat això pugui generar una despesa econòmica rellevant.
De manera contrària es podria mantenir el centre entenent que el més just socialment és preservar el benefici que té un col·lectiu ja de per si marginat i exclòs. Com succeeix en les deliberacions ètiques també es podria valorar una opció que mantingui el projecte, però que inclogui un procés informatiu a les famílies i una possible mediació o acompanyament durant l’adaptació mútua.
En aquestes decisions complexes seria de gran utilitat la transparència institucional i la possibilitat de comptar amb professionals que vetllin pels processos i aconsellin amb una mirada que tingui en compte els valors de totes les persones implicades.
