Del Mal a la desobediència

Fa seixanta anys va ser sentenciat a pena de mort el nazi Adolf Eichmann, després d’un judici celebrat a Jerusalem. Hannah Arendt va ser l’enviada especial que el diari The New Yorker va enviar a Israel per a cobrir el judici. Arendt era una filòsofa i politòloga alemanya d’origen jueu, resident als Estats Units. La seva vivència del judici la va portar a escriure Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.

En ell, Arendt diferencia el “Mal radical” de la “banalitat de Mal”. El primer és propi de les persones, institucions o mentalitats que exerciten el Mal. El segon, és diferent. La “banalitat del Mal” és la teoria que identifica a “persones normals” col·laborant, permeten o mantenint el Mal, sense reparar en la injustícia i la violència que s’exerceix sobre un altre igual. La diferència entre el Mal radical i la banalitat del Mal rau en la participació de qui decideix no pensar per sí mateix i accepta obeir sense fissures les ordres d’altres superiors. 

Eichmann no era un boig, no sentia ni odi envers els jueus: simplement complia ordres. L’obediència a les lleis és ben vista en societats democràtiques actuals, com s’exigia en contextos de disciplina com l’Alemanya dels anys trenta, més encara sota els efectes del règim nazi.

Però una obediència sense criteri és un perill quan es generalitza. Diferent és qui té por a les represàlies i no actua. Però qui no fa res, o ho tolera o ho aplaudeix, comet un cas típic de “banalitat del Mal”. En contraposició a l’obediència radical que porta a la “banalitat del Mal”, cal invertir en desobediència, que parteix de la capacitat de reflexió per un mateix i en col·lectiu, sense acceptar apriorismes ni decisions imposades. 

Arendt també defensa el coneixement del pensament. El primer és teoria acumulada; el segon té a veure amb el diàleg intern amb la pròpia consciència, i el contrast dialogat amb altres persones que també s’exercitin en el pensament. Henry D. Thoreau afirmava: “En un país amb lleis injustes, l’home just ha d’estar a la presó”, sinó, coopera amb elles. De la mateixa manera Desmond Tutu deia: “Qui és neutral en un context de conflicte, està amb l’opressor”.

Tots dos líders defensen el compromís de la persona amb la societat, sense acceptar ni prejudicis ni lleis imposades que generin més injustícia. Per evitar que mai més la banalitat torni a fer estralls en la condició humana, cal que la desobediència sigui també un mitjà per a l’obediència. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.