El codi postal retalla vides

El codi postal determina la salut dels ciutadans. Dit amb altres paraules, “digues en quina barri vius i et diré quina esperança de vida tens o et queda”. Això és així perquè les desigualtats en salut estan fortament condicionades per les desigualtats socials i econòmiques, de manera que els habitants d’un barri pobre barceloní com Torre Baró moriran de mitjana onze anys abans que els residents a Pedralbes. Aquesta desigualtat no s’explica només per la pobresa. Els habitants de barris de renda mitjana com Gràcia o Eixample viuran menys que els de Pedralbes i més que els de Trinitat Nova o Ciutat Meridiana. La principal causa de la desigualtat en salut no és biològica o genètica, però tampoc és la pobresa; la causa principal és la desigualtat social i econòmica.

En l’últim segle, l’accés universal a l’atenció sanitària només explica el vint per cent dels anys guanyats en l’esperança de vida en els països que disposen d’aquella. La resta s’ha degut fonamentalment a les millores en les condicions de vida, sobretot les higièniques. L’accés universal a una assistència sanitària de qualitat (bons hospitals per a tots) és un requisit necessari però insuficient per pal·liar les grans desigualtats en salut.

Encara que segueix sent cert que l’equitat en l’accés al sistema sanitari de qualitat és una condició de la justícia social, la veritable equitat en salut no s’aconsegueix ni solament ni principalment amb l’accés universal a excel·lents hospitals, sinó sobretot amb una redistribució justa dels determinants socials de la salut. A més dels mitjans materials de subsistència, els determinants esmentats inclouen factors psicosocials com el control i l’autonomia sobre el treball i la pròpia vida, el suport social (a través, bàsicament, de les xarxes socials de la família, els amics i els veïns), i l’absència d’ansietat i estrès causats per la manca o l’escassetat de reconeixement social. Aquests factors expliquen que, a tot arreu, les societats amb més desigualtat social siguin també les societats amb major desigualtat en salut.

Els habitants d’un barri pobre com Torre Baró moriran de mitjana onze anys abans que els residents a Pedralbes.

En conseqüència, la millor estratègia per augmentar la justícia en la salut de la ciutadania s’aconsegueix quan l’exposició a la malaltia és igual des d’un punt de vista social, i no només quan s’iguala l’accés als tractaments mèdics de qualitat. La raó és que, encara que l’accés al sistema sanitari sigui equitatiu, els determinants socials de la salut demostren que pot ser que els individus arribin ja malalts a ell per raons socialment injustes que no tenen a veure només amb l’exposició a agents externs tòxics (que és l’explicació de l’epidemiologia clàssica), sinó sobretot amb l’impacte de l’estructura social desigual en l’aparició i desenvolupament de les malalties (l’explicació de la moderna epidemiologia social).

En un model epidemiològic clàssic o biologicista, les diferències en salut s’expliquen per factors que no són susceptibles de ser justos ni injustos; a priori, la naturalesa biològica de cada individu no obeeix a patrons morals. No obstant això, amb la constatació que la salut i la malaltia tenen molt a veure amb l’acció dels determinants socials de la salut, la seva distribució entre la població és clarament desigual sense que els individus i grups socials més malparats siguin responsables directes d’ella.

Si volem prendre’ns seriosament el dret a la salut i, per tant, si volem eliminar o reduir les desigualtats injustes en salut, la prioritat política hauria de ser la reducció de les desigualtats socials i econòmiques. Si –segons dades publicades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona– una jubilada de la Marina del Port (al barri de Sants-Montjuïc) arriba a viure de mitjana fins als 87’7 anys d’edat, per què les jubilades de la Marina del Prat Vermell (residents al mateix barri de Sants-Montjuïc), s’han de conformar amb una esperança de vida de deu anys menys (77’3)?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.