La noia va sortir de festa fins a la matinada, contenta d’haver escampat la boira després de moltes setmanes tancada a casa. Enmig del ball, amb el soroll ensordidor de la música i acompanyada de la seva generació, va esvair, durant una estona plaent i alienant, l’angoixa de perdre la feina i els pocs calerons que guanya amb ella i que li permeten pagar l’habitació del pis que comparteix al centre.
El diumenge següent va anar, amb el seus pares, a visitar els avis per portar-los un pastís d’aniversari i celebrar les seves noces d’or, una fita meritòria que la noia enveja d’amagat. Ella surt ara amb un bon noi i espera que la relació duri més que amb els últims homes amb qui ha anat. Creu que alguna cosa no deu fer bé, perquè la seva àvia sempre li diu que, en el tema nois, per la seva néta qui no té un all té una ceba. La néta admira l’àvia com a ningú més de la família, una dona forta, lleial i decidida, unes qualitats que ella troba a faltar en tots els homes que coneix; i també en ella mateixa.
Pocs dies després, la mare li va enviar un whatsapp dient-li que havien portat els avis d’urgències a l’hospital amb uns símptomes compatibles amb la covid-19. Van separar el matrimoni d’ancians en habitacions diferents i van prohibir les visites. Una setmana més tard, l’avi seguia ingressat a la UCI, amb un pronòstic reservat, mentre l’àvia, la dona més enèrgica i valenta del món, moria sola en un box improvisat pels malalts terminals.
Ara fa dies que la noia no surt de l’habitació, no menja, ni vol parlar amb ningú. Els pares, els amics, el bon noi, amb qui ha dipositat les esperances de repetir la meravellosa història d’amor dels seus avis, tots li diuen que no és culpa seva, que l’àvia ha mort pel maleït virus, que era ja molt gran, que es podia haver contagiat en un altre lloc: potser anant a comprar el pa, potser amb la dona de fer feines que els ajudava, potser amb algun veí a l’escala, potser… Res no la consola. S’ha fet la prova que li ha confirmat que ella va estar infectada, i que ho estava quan va anar a casa dels avis. No s’ho treu del cap. No pensa en res més. Perdrà la feina mal pagada si no hi torna aviat. No té ganes de tornar. Es vol morir.
Per què va anar a la festa? Per què es va relaxar ometent les distàncies, la mascareta, la por? Es pregunta obsessivament. És una bona noia, responsable, molt amiga dels seus amics, que estima i és estimada per la seva família — cosa gens comú entre els seus col·legues, que qui més qui menys té un drama o un altre a casa. A més, ara ha trobat al bon noi, a qui li sap perdonar les febleses, com l’àvia feia amb tothom a qui estimava de debò. Sap que ella es sentiria orgullosa de la seva néta preferida. Però ja no s’ho poden explicar. No podran parlar ni escoltar-se mai més.
Aquesta història no és ficció. La segona onada de la pandèmia s’està emportant moltes vides, i ho continuarà fent fins que no es trobin una vacuna o un remei eficaços. La gent gran no ha modificat gaire els seus hàbits d’aïllament respecte al confinament, però la societat, en el seu conjunt, sí ho ha fet, perquè ha d’anar a treballar, a l’escola, a la universitat, a visitar els avis, a tenir cura del futur; anar fins i tot a les festes. La vida s’ha d’obrir camí, no es pot tancar per molt de temps en una gàbia casolana, i ho ha de fer assumint que la mort forma part de qualsevol projecte vital. No hi ha vida sense mort, encara que lluitem individualment i col·lectiva per espantar aquesta última tant com puguem.
Això sí, els nostres hàbits han de canviar. No podem abraçar, ni petonejar, ni visitar innecessàriament als nostres estimats més vulnerables, si més no temporalment. Una part de la gent gran s’hi nega, argüint que no volen malgastar a casa, i en soledat, la poca vida que els queda. És la seva llibertat. La resta, però, hem de fer bondat. Canviar els hàbits sense canviar els valors. Desitgem-nos sort.
