Més de deu mil aturats a la meva ciutat

Llegeixo les dades d’atur de la meva ciutat i m’esgarrifo. Acostumen a ser elevades, les segones més altes de Catalunya –per la cua-, de les ciutats de més de 50.000 habitants. Però amb el coronavirus, com era d’esperar, han pujat encara una mica més, tres punts percentuals. Dades de finals de desembre.

El govern municipal diu que ho té present, que intenta tirar endavant projectes per generar nous llocs de treball o per formar millor els nous treballadors o per reciclar els que ja estan dins el mercat laboral. I segurament és veritat, però el fet és que hi ha més de deu mil persones en edat de treballar que no ho fan perquè no troben un lloc on fer-ho. Ningú els contracta, ningú els vol. Les seves capacitats no són valorades, no entren dins el joc de l’oferta i la demanda del mercat laboral. Així de fred i de senzill.  

No sé si hi pensem gaire, en els aturats. Diria que sí que pensem en com de putejats viuen els autònoms –ep, res a dir, jo també en sóc-, en si han de pagar el mateix de cotització facturin el que facturin, per exemple. O en els que tenen treballs precaris o mal pagats, que deuen comptar els minuts que queden perquè s’acabi la seva jornada laboral. O en els que treballen amb feines estacionals, i la meitat de l’any es maten literalment a treballar i l’altra meitat han d’aprendre a prendre’s la vida d’una altra manera, per no parar bojos. Faig meves aquestes preocupacions i moltes més. Però insisteixo: pensem poc en els aturats, excepte si algun cas ens toca molt de prop. En el drama humà que suposa no tenir feina, l’estigmatització social a què es veuen abocats els que pateixen aquesta xacra: l’atur.

M’imagino un aturat de la meva edat, a punt de fer-ne 40, amb fills en edat escolar. Imagino que el seu dia comença com el meu, intentant que els nens no arribin tard a l’escola i esmorzin més o menys adequadament a casa. Sense que hi hagi gaires crits o discussions abans de sortir, intentant que predomini el bon ambient. M’imagino com aquest home corre per arribar a l’escola, a peu, en bicicleta o en cotxe, mentre al fill li cauen a terra les galetes que no hi ha hagut manera que es mengés a taula o, a causa de les presses, la comitiva està a punt de xocar amb algú altre que també arriba tard.

Però penso, sobretot, en com, una vegada hagi deixat els nens a l’escola, de cop el temps s’aturarà, es farà el silenci i aquell individu tornarà sense res a fer a casa, on vés a saber si la seva parella, suposant que en tingui, té feina. Només de tornar cap a casa, ja es començarà a neguitejar: abans del coronavirus almenys podia anar al bar, a llegir el diari i a fer petar la xerrada amb el bàrman, en espera de tornar a buscar els nens a l’escola. Ara, els bars són tancats; les biblioteques, també. Algun dia sortia amb bicicleta, pels voltants de la ciutat, però fa unes setmanes se li va fer malbé i no vol gastar els pocs estalvis que té en reparar-la. Si això no es resol aviat, entrarà en depressió severa.

M’imagino ara algú que hagi acabat de fer la carrera, o la Formació Professional. Els seus estudis, vaja, siguin els que siguin. Jovenet, uns 25 anys. No troba feina del que ha estudiat o de coses que s’hi assemblin. I ara, enmig de la pandèmia? Encara pitjor… Sap que, si volgués treballar, algun lloc trobaria per fer-ho, per exemple en un establiment d’una cadena de menjar ràpid davant del qual passa cada dia. Però no creu que s’hagi de “rebaixar” a fer això. “He estudiat una carrera. A veure si he d’acabar en un McDonalds, no fotem…”. Si tingués cuartos potser emmascararia aquest impàs fent un màster o un postgrau, que ara està tan de moda. Però no s’ho pot permetre; prou els va costar a casa seva pagar-li els estudis i ell no ha pogut fer guardiola mai. Així que passa el dia a casa, enganxat a les mil sèries amb les quals gaudeix infinitament, xatejant amb amics i nòvies per les xarxes socials i sortint a fumar un porret al terrat de casa els pares, de la qual espera gairebé que en siguin ells els que en marxin, ja que ell difícilment podrà accedir a tenir un pis, ni de lloguer ni de propietat.  

Més de deu mil aturats. Deu mil! Me’ls imagino al parc de davant de casa. Ocuparien tota la zona de sorra que hi ha, sense distància de seguretat, és clar. Imagino que tots miren cap a mi, que els contemplo des de la finestra, i, amb la mirada, em diuen: “No t’atreveixis a queixar-te, tu que tens el privilegi de treballar i de fer-ho en una cosa que t’encanta. No t’atreveixis”.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.