La “vella educació”, la “nova educació” i John Dewey

La “vella educació” pateix tres mals: es troba desvinculada de l’experiència de l’estudiant, no el motiva i no li ensenya a pensar. Per contra, la “nova educació” es basa només en els interessos dels estudiants i en la seva espontaneïtat, com si els interessos i l’espontaneïtat dels estudiants fossin significatius en si mateixos.

Els sona, això? Podria haver-ho escrit algú de casa nostra ahir mateix. Doncs bé, són idees publicades el 1902 pel filòsof nord-americà John Dewey en un text titulat “L’infant i el programa d’estudis”.

Segons Dewey, la «vella educació» està dirigida pel professor i ignora la ‘força desenvolupadora inherent’ de l’infant. És adultcèntrica, que diríem avui en dia. En canvi, la «nova educació» es centra tant en l’estudiant que pot perdre de vista els continguts i pot arribar a ser purament formal i buida. ¿Com es poden desenvolupar les capacitats sense treballar cap contingut?, pregunten alguns aixecant una cella.

Dewey no defensa ni la “vella” ni la “nova educació”. Ni imposar a l’estudiant una direcció fixada externament, ni abandonar-lo a la seva pròpia espontaneïtat. En comptes d’això, Dewey opta pel camí del mig: el professor té la tasca de vincular la matèria d’estudi amb l’experiència i l’interès de l’estudiant, desvetllant així la seva ‘atenció natural’.

Seguint Dewey, l’educació és un espai de trobada de tota la comunitat d’aprenentatge i tots els seus membres són importants: estudiants i mestres, mestres i estudiants. I és l’experiència conjunta el que compta, aprendre a viure plegats.

Perquè l’educació és “un procés vital i no una preparació a una vida futura”, perquè “l’única educació veritable s’aconsegueix estimulant les capacitats de l’infant”. Tornen a ser paraules escrites fa més d’un segle per Dewey, aquest cop extretes d’“El meu credo pedagògic”, que també podeu trobar en traducció catalana de Frederic Tarrés al volum d’Eumo Editorial: Democràcia i escola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.