Norbert Bilbeny: “El procés d’emancipació dura tota la vida”

Aquest catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona defensa que “emancipar-se vol dir fer-se subjecte”. Conversem amb ell sobre aquest camí personal.

La paraula emancipació sovint la relacionem exclusivament amb una qüestió d’independència econòmica. Això és una simplificació del concepte?
No podem perdre de vista els condicionants econòmics, però tampoc els condicionants culturals i personals. Aquests dos també són importants. Els condicionants econòmics els hem de tenir en compte en qualsevol situació social i personal. Això és obvi. No podem parlar sobre el retard de l’emancipació juvenil sense considerar la terrible depressió econòmica que estem travessant. I, precisament això ens fa tenir avui una mirada compassiva i comprensiva, que mai hauria de ser paternalista, cap els joves —o no tan joves— que tenen dificultats per emancipar-se. Ara bé, els condicionants mentals també són importants.

En quin sentit?
Una persona viu tres tipus d’edats: l’edat biològica, l’edat moral i l’edat legal. Les edats biològiques són àmpliament conegudes: la infantesa, la pubertat, l’adolescència, la joventut, la maduresa, la vellesa… Després també tenim l’edat moral, la qual no necessàriament coincideix amb l’edat biològica. Sovint la maduresa moral –si arriba– ho fa força més tard que la maduresa biològica. Fa un temps Woody Allen en una entrevista a La Vanguardia afirmava: “Sóc més vell però tinc les mateixes limitacions de quan era jove, no crec haver millorat especialment en res”. I, finalment, hi ha l’edat legal. En aquest cas només hi ha dues opcions: minoria o majoria d’edat. En conclusió, no hi ha sincronia entre les tres edats! Ara bé, per mi, l’edat més important és la moral, que també inclou elements culturals i psicològics. Afirmar que els joves no poden emancipar-se només per motius econòmics… és enganyar-se.

Això voldria dir que els joves no poden emancipar-se per motius econòmics o no volen perquè no estan preparats, és a dir, perquè no tenen la maduresa moral necessària?
En un tema com aquest cal ser molt primmirats. La resposta fàcil seria dir “no poden”. I seria cert. D’entrada “no poden”, però també cal dir que no estem davant d’un no absolut. És un no poden relatiu. Els joves estan molt condicionats per la situació econòmica, però no del tot. Sempre hi ha esquerdes entre les quals imaginar les coses diferents. Per altra banda, si la meva voluntat fos absolutament crítica contra el joves, també podria respondre amb un no volen. Però això tampoc seria absolutament cert. Segur que hi ha joves que no volen emancipar-se, als quals la seva situació ja els va bé, però també n’hi ha molts que sí. En aquesta pregunta no admeto una afirmació general.

En la primera resposta —no poden— hi estaria inclosa aquesta mirada paternalista que vostè abans criticava?
Sí, sens dubte. Aquesta mirada està relacionada amb els motius econòmics: atur, encariment de l’habitatge… I insisteixo, els motius econòmics són indiscutibles, però, si ens volem allunyar d’aquesta mirada paternalista, no ens podem oblidar d’altres elements, com els motius culturals.

Anem al detall, doncs. Quins serien per vostè aquests motius culturals que dificultarien l’emancipació juvenil?
En el nostre context cultural –i en aquest marc hi incloc la majoria dels països del sud d’Europa–, les persones tenim una sèrie de cordons umbilicals que no ens deixen trencar els vincles afectius, cognitius, psicològics i morals amb les nostres dependències. En primer lloc, la dependència familiar. Aquesta dependència és bona, perquè l’objectiu dels pares hauria de ser ensenyar els fills a ser independents, però de vegades això no succeeix. Hi ha molts pares i mares sobreprotectors. Els fills s’han de deixar volar! En els països anglosaxons els pares estan més preparats psicològicament perquè els fills marxin de casa.

La sobreprotecció familiar, un primer motiu. I el segon?
En el nostre context també hi ha una difícil connexió entre el món de l’estudi i el món del treball, sobretot entre la universitat i l’empresa. I com que no hi ha una relació de cooperació entre aquests dos mons, els joves viuen un buit en el pas entre un i altre. A més, en els nostres centres escolars, especialment en els de Primària i Secundària, no es prepara prou els nois i noies perquè tinguin iniciativa, perquè s’afermin en la seva individualitat –que no vol dir esdevenir asocial–, perquè valorin més el seu esforç personal, etc. És necessari preguntar al jove batxiller: Quina és la teva opinió? Per què penses així? Què t’interessa? Què vols descobrir? Aquests elements de la filosofia de l’educació penso que encara no els tenim prou madurs. Lamentablement avui els nostres escolars són més aviat agents passius.

La feina sempre es considera un factor clau. Des del punt de vista cultural, també és un element a tenir en compte?
Sens dubte, el valor del treball és important. Avui, degut al context econòmic, els joves conceben el treball com un element instrumental i no com un espai de realització i de satisfacció personal i això també fa que els joves tinguin menys instigació per emancipar-se.

I finalment?
No podem ignorar les xarxes socials. Les xarxes socials faciliten l’expansió dels tòpics i les pors respecte les oportunitats per emancipar-se. Sovint difonen la idea que tot està molt malament, que no hi ha oportunitats, que tot acabarà en fracàs… les xarxes socials alimenten el pessimisme i el desànim. Aquest també és un altre cordó umbilical que s’hauria de trencar.

A l’inici de l’entrevista citava motius econòmics, culturals i personals. Quins serien els personals?
El principal motiu personal és la mentalitat pessimista del jove en determinades ocasions. I això és molt dolent perquè el jove està dotat biològicament, intel·lectualment, solidàriament i fins i tot tecnològicament per ser optimista. Que un jove, malgrat tenir totes aquestes capacitats, no sigui proactiu, ens hauria de fer reflexionar. Estem davant d’una contradicció cultural! Vaig entrar a la universitat l’any 80 i la meva percepció és que, malgrat sovint va acompanyada d’intel·ligència i d’actituds nobles, augmenta la passivitat entre els joves. Però també hi ha una altra causa personal: la por a l’elecció i al compromís, dues actituds que fomenten el conformisme perquè la persona que no decideix no és lliure.

Jove i conformista semblen dos molts contradictoris.
Absolutament. Un jove, per definició, ha de portar la contrària. Per exemple, els joves actuals tenen molt presents els seus pares, no hi ha un veritable conflicte generacional o una desaprovació sistemàtica dels pares, com vèiem fa anys. Però encara detectaria un tercer obstacle personal per a l’emancipació: una actitud d’intolerància davant de les dificultats. M’agradaria equivocar-me, perquè sóc un gran partidari dels joves, però avui m’entristeix veure les dificultats que tenen els joves per superar-se i com no es revifen davant d’una frustració. Bob Marley, a la cançó Redemtion Song diu: “Emancipate yourself from mental slavery” (Emancipa’t tu mateix de l’esclavatge mental). I aquest és el pitjor tipus d’esclavatge possible… Ara els joves llencen la tovallola massa ràpid!

Vol dir que estem davant d’una joventut frustrada?
Actualment donem massa importància a la frustració. I, segurament, a això que anomenem sistema i al mercat ja li va bé que sigui així. A tots dos els interessa que existeixi un percentatge de població frustrada que vulgui recrear-se i educar-se i que, en conseqüència, busqui en les ofertes de consum i d’ensenyament la manera de sortir-se’n. No podem oblidar que en el cas dels joves coses com la roba, la música, tenir un horari propi, la forma de decorar l’habitació… són signes i expressions de la necessitat de volar, perquè per això tenen ales! Els joves tenen de forma innata el sentit de la independència.

Com podem canviar aquesta situació?
Els més grans hem d’enviar un missatge de confiança als joves perquè ells puguin guanyar en autoconfiança. Hem de tenir una mirada comprensiva cap els joves, però sobretot els hem de donar suport. El missatge ha de ser: confia en tu mateix perquè jo confio en tu.

En aquest moment els joves catalans marxen de casa de mitjana als 29 anys. Hi hauria una edat idònia per emancipar-se?
També cal tenir en compte que ara els estudis obligatoris acaben als setze anys i un percentatge important de joves continua estudiant. Però, per més causes objectives que busquem per intentar legitimar aquesta situació, no podem negar que és una absoluta anomalia que una persona als trenta anys encara no estigui emancipada i visqui en una situació de dependència familiar. Ara bé, també cal tenir en compte que encara que una persona marxi de casa no vol dir que estigui pròpiament emancipada! L’emancipació dura tota la vida.

Què vol dir amb això?
L’emancipació és una tasca constant, com l’experiència, la memòria, la imaginació… perquè la vida és un aprenentatge constant. No fa gaire, Keith Richards, el guitarrista dels Rolling Stones, deia: “Jo no em faig vell, evoluciono”. I és així. La vida és una constant evolució, fins i tot quan anem perdent les facultats. L’emancipació són etapes de la vida que comprenen tres graons consecutius. El primer, la independència. És la negativa de continuar sent tutelat, proveït i protegit per un altre. Dit d’una altra manera, és exercir la capacitat de dependre d’un mateix. Aquesta dependència, a diferència del segon pas, està relacionada amb l’economia.

Quin és el segon pas?
L’alliberament. Tenir la capacitat de disposar d’un mateix. Una persona pot haver-se emancipat dels pares, tenir una feina, viure en parella, tenir fills i ser independent (dependre d’ella mateixa), però no estar alliberada perquè continua necessitant la consulta constant a la parella, a l’amic, als pares… sempre depèn de l’auxili d’algú o altre per saber cap on ha d’anar. L’alliberament és el valor de fer possible la independència. És quan la persona se sap governar, sap decidir per ella mateixa. Avui hi ha moltes persones amb parella i fills que demostren certa immaduresa: són independents, però no s’han alliberat.

Segur que ara tothom té noms al cap. I, després de la independència i de l’alliberament, quin és el darrer pas?
L’autonomia: la capacitat de respondre d’un mateix. La maduresa ètica hauria d’encaminar-nos cap a aquesta darrera fase. No solament és important governar- se un mateix (alliberament) sinó respondre’s a un mateix (autonomia). Haig de ser capaç de donar resposta a les accions que faig amb el meu autogovern. Aquest és el sostre de la persona plenament emancipada i responsable. Ningú pot ser responsable sense autonomia de criteri i de voluntat plena. Aquests estadis de l’emancipació són consecutius i duren pràcticament tota la vida. En resum, per autoestima ens hauríem de fer independents, per autocontrol ens hauríem d’alliberar i per autorespecte hauríem de ser autònoms.

Això vol dir que relacionar exclusivament emancipació i joves és un error?
Fixem-nos amb les jubilacions. Hi ha companys professors de la universitat que em diuen: “Espero jubilar-me per fer el que m’agrada, per fer el que sempre hauria volgut fer, per anar a viure al camp…”. La jubilació actualment ha passat a ser una frontera a partir de la qual es planteja una nova emancipació. Per això, curiosament, avui algunes jubilacions venen acompanyades de divorci.

Autorealització i emancipació serien mots relacionats?
Una persona autorealitzada (amb bones relacions familiars i socials, una feina satisfactòria, bona salut…), no necessàriament ha de ser autònoma de la seva voluntat. Una persona pot estar molt autorealitzada i ser un irresponsable. Emancipar-se vol dir fer-se subjecte, ser qui som. També cal dir que en la nostra societat sovint no deixem a l’altre ser qui vol ser: som intolerants, critiquem, excloem… en aquest sentit, les societats mediterrànies són força més tancades que les nòrdiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.