El sentit comú actualment està en boca de tothom: periodistes, pedagogs, polítics, sociòlegs… Sembla l’ingredient bàsic d’una recepta útil per a tots els problemes. Des de ben antic, la filosofia ha reflexionat a l’entorn aquest concepte, tan interessant com difícil de definir. Per intentar acotar-lo conversem amb Teresa Hoogeveen, llicenciada en Filosofia, membre del Seminari de Filosofia i Gènere-ADHUC Centre de Teoria, Gènere, Sexualitat de la Universitat de Barcelona, però, sobretot, autora d’una anàlisi sobre la gènesi i l’elaboració del concepte ‘sentit comú’ en Immanuel Kant.
Existeix el sentit comú?
El sentit comú és un concepte molt interessant, però al mateix temps també molt problemàtic. Encara que Aristòtil ja parlava del sensus communis, al llarg de la història hi ha un desplaçament semàntic del terme molt fort. És a dir, allò que avui entenem per sentit comú –que tampoc tenim massa clar què és–, no té res a veure amb allò que ens plantejava Aristòtil. Dit això, podríem plantejar que hi ha algunes formes de sentit comú que sí existeixen.
Comencem pel primer, doncs. A què es referia Aristòtil quan parlava de ‘sensus communis’?
Aristòtil, quan descriu els sentits amb els quals nosaltres accedim al món, explica: una persona podria veure el color d’aquesta taula, sentir el tacte de la taula, escoltar el soroll de la taula quan la mous d’un lloc a un altre… però no unir aquestes percepcions i, per tant, no sabria generar un objecte complet. De fet, una persona podria veure el color d’aquesta taula en diversitat de llocs diferents. Per a Aristòtil, el sensus communis és aquell sentit que no és ni vista, ni oïda, ni tacte, ni olfacte… sinó el sentit que ajunta la informació que ens ve dels cinc sentits i que ens permet generar objectes complets. I és a través d’aquests objectes que tenim un coneixement del món. Aquesta, com veurem després, és una idea de sentit comú radicalment diferent a les posteriors.
Avancem una mica. Vostè ha treballat especialment Kant. Què en deia ell del sentit comú?
Kant plantejava el sentit comú com un estadi previ a les facultats humanes. El filòsof alemany parlava de cinc facultats: la sensibilitat –els sentits, la forma con nosaltres rebem la realitat–, la imaginació, la raó, l’enteniment i la facultat de jutjar. Segons ell, aquestes cinc facultats generen la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Per Kant, el sentit comú seria allò previ que permet que aquestes cinc facultats s’entenguin entre elles.
Per tant, podem dir que Kant parla d’un sentit comú més individual que grupal?
Sí. Kant parla d’un sentit comú comunitari, però en el sentit que tot ésser humà té aquest element previ a les facultats que garanteix que s’entenguin entre elles, la qual cosa no vol dir que tothom tingui els mateixos judicis sobre la realitat.
Què voldria dir que el sentit comú permeti que “les cinc facultats humanes s’entenguin entre elles”?
Doncs, per exemple, que la imaginació tingui la capacitat d’agafar el que ens dona la sensibilitat i generar representacions. I que, després, l’enteniment pugui treballar conceptualment aquestes representacions… Ara bé, la pregunta filosòfica és: els homes tenim aquestes facultats, però estem segurs que aquestes ens donen una visió del món fiable? Descartes, per exemple, posa en dubte que existeixi un món extern. Kant, en canvi, afirma que el sentit comú ens assegura l’accés al món i, com que tots en tenim, ens permet comunicar-nos entre tots els éssers humans. Però com que es tracta d’un concepte molt ampli de sentit comú, no ens dona gaire idea de com hem de jutjar el món.
Abans deia que hi ha diverses formes de sentit comú. Quines?
Sí, hi ha diferents accepcions de sentit comú. Podríem parlar de sentit comú en referència a certs coneixements amb els quals tots hi estaríem d’acord. Per exemple: “No posis la mà al foc”, “Abriga’t quan fa fred”, “No mosseguis la mà de qui et dona de menjar”… Hi ha un tipus de sentit comú que té a veure amb les experiències que l’ésser humà ha adquirit al llarg de la vida i del qual n’ha extret un coneixement que esdevé de sentit comú.
Certament amb aquest tipus de sentit comú segurament tots hi estaríem d’acord… Aquest no seria el sentit comú polèmic.
No. Una de les parts més interessants del sentit comú és veure com s’ha usat políticament al llarg de la història. Hi ha un llibre molt recomanable sobre aquest tema, Common Sense. A Political History (“Sentit comú. Una història política”) de Sophia Rosenfeld. Aquesta autora analitza els diferents usos del sentit comú des del segle XVIII a Anglaterra. En la primera definició relacionàvem el sentit comú a l’experiència, però també hi ha una altra possible definició de sentit comú: allò sobre el que tots hauríem d’estar d’acord.
És en aquesta definició i en l’ús polític del terme quan es produeix una instrumentalització del sentit comú?
En el fons, quan parlem del sentit comú com “allò en què tots hauríem d’estar d’acord” no hi ha una intenció clara d’instrumentalitzar. De vegades ho fem conscientment, però de vegades inconscientment. És diferent dir “hi ha certes coses que tots sabem” –és una afirmació descriptiva– o “en certes coses tots hi hauríem d’estar d’acord” –aquesta és una afirmació normativa–. En aquest darrer cas la persona estableix un marc i les persones que no entren en aquest marc en són excloses. De fet, en el nostre dia a dia, sovint fem servir el sentit comú normativament; és a dir, no parlem “d’allò en què tots estem d’acord”, sinó “d’allò sobre el qual tots hauríem d’estar d’acord”.
En aquesta evolució històrica, en qui moment el sentit comú adquireix aquest nou rol?
Segurament en el segle XVIII. En aquest moment hi ha la necessitat de generar un concepte que asseguri que hi ha certes coses sobre el món que són certes sí o sí. En aquesta època es busca que hi hagi certes afirmacions que no es posin en dubte, per exemple: “Déu existeix”. Aquesta frase es considera –o com a mínim es pretén que sigui– de sentit comú. “Si poses la mà al foc et cremes” era de sentit comú fa tres-cents anys i encara ara. Però quan parlem de sentit comú com a opinió de la majoria, és obvi que allò que es considerava sentit comú abans… potser avui ja no ho és. Per tant, podem dir que l’opinió de la majoria és sentit comú? Perquè si el sentit comú és allò que pensa la majoria i sota aquesta premissa jutgem el món… Què passa amb les minories? Les minories no tenen els mateixos valors, maneres i oportunitats de relacionar-se amb el món que les majories?
Alguns intel·lectuals critiquen que el sentit comú, entès com la imposició de la majoria, coarta la llibertat de la persona… Hi estaria d’acord?
Kant i Hannah Arendt precisament posen això en joc. Kant distingeix entre el sentit comú, la facultat prèvia que permet que les cinc facultats humanes s’entenguin entre elles, i l’enteniment comú, que és quan afegim conceptes. Per ell, l’enteniment comú és un mètode que tenim per donar la nostra opinió i els nostres judicis sobre el món. Kant no determina el contingut de les coses que nosaltres diem sobre el món, sinó el mètode.
D’aquesta manera la llibertat de l’individu no en surt perjudicada…
No. Kant diu quina és la forma d’enteniment comú i proposa tres màximes: pensar per un mateix, que vol dir eliminar els prejudicis que puguis tenir; pensar obertament, que vol dir no pensis des de la teva posició del món sinó també des del posicionament d’altres éssers humans tan llunyans a la teva perspectiva com sigui possible; i, finalment, pensar consegüentment, és a dir, no contradir-se a un mateix. Aquí, com que Kant s’allunya completament de la idea actual que tenim per sentit comú, permet de fet a l’home una total llibertat de pensament. Precisament discuteix el fet que tots haguem de tenir una sensibilitat comuna i que tots haguem de pensar des d’allà. Per ell, el sentit comú és un mètode, una manera de pensar. (…).
Si voleu llegir l’entrevista sencera dins el monogràfic d’aquest mes, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
