Existeixen les societats adultes?

Parlar de societat implica avui algun matís previ, ja que és un terme molt lligat a una altra època, on el nivell de cohesió i homogeneïtzació social era alt. Els valors propis del patriarcat, sostingut per les figures carismàtiques, les relacions verticals i l’exclusió –com a subjectes de ple dret– de parts importants de la població (dones i nens), no han desaparegut, però assistim a un cert declivi. En canvi, avui podem parlar més aviat de lligams socials, en plural, per definir així la diversitat de discursos que coexisteixen en una mateixa època i en un mateix territori. Qualsevol gran ciutat del nostre entorn inclou, al seu si, aquesta diversitat de llaços que es manifesten en dinàmiques familiars, vivències sexuals, pràctiques religioses o culturals ordenades per valors molt diferents entre ells. La globalització ha dissolt, en part, algunes de les barreres que suposaven l’espai i el temps, coordenades que contribueixen a aquesta homogeneïtat més gran i a la idea mateixa de societat com un ens clar i precís.

Posteriorment, la digitalització de les nostres vides ha incorporat lleis pròpies –els valors de les quals estan molt marcades pel règim de l’economia de l’atenció i el valor dels beneficis econòmics que comporta– i ha anat modelant també els lligams socials. Un dels efectes més coneguts, que la pandèmia ha posat al descobert, és el sorgiment de les anomenades bombolles que els algoritmes afavoreixen i en què s’agrupen persones de procedències molt diverses, que hi troben una identitat i una pertinença social. 

Moltes troben en l’odi la cola que les fa consistir: s’agrupa al voltant de l’odi aquell qui pensa diferent o actua d’acord amb altres valors o pràctiques socials. Aquestes bombolles d’odi, molt actives entre els partidaris de l’extrema dreta, contribueixen a la polarització social, a la bretxa que cada cop s’agreuja més entre partidaris de la democràcia, en els diferents models, o els que persegueixen un retorn a l’autoritarisme més ferotge, amb valors religiosos i culturals molt segregatius. Qualsevol idea del nosaltres, com a inclusiu, es dissol en aquesta fragmentació dels llaços socials. Dit això, com ens orientem per captar la maduresa d’aquests llaços socials? Quins valors o quines pràctiques ens poden donar una idea ajustada del que es podria pensar com un avenç en termes de maduresa o progrés?

Una ètica de les conseqüències

L’escriptor i exministre francès André Malraux es preguntava a les seves Antimemorias si encara existien persones grans o si la infantilització social era un fet irreversible. Anys més tard, un altre pensador francès, Pascal Bruckner, va escriure un cèlebre assaig titulat La tentación de la inocencia on reflexionava sobre la temptació, cada cop més estesa, de moltes persones a declarar-se innocents de tot allò que els passava; tant se val si hi havien contribuït o no. Innocents de les conseqüències de la seva ruïna econòmica, d’un accident de trànsit o de la seva ruptura sentimental, es passejaven pel món com a belles ànimes hegelianes, queixoses del desordre del món, però sentint-se alienes a ell i reivindicant, en tant que víctimes, que algú els rescabalarà de les possibles pèrdues. S’inaugura així una cultura de la victimització, encara vigent.

La teoria neuròtica de la culpa

Aquesta posició subjectiva, que té després les seves manifestacions col·lectives, ja va ser analitzada per Freud en allò que ell va anomenar la “teoria neuròtica de la culpa”, un mecanisme bàsic del psiquisme humà que consisteix a donar-li la culpa a l’altre de tot allò que un li passa, obviant així qualsevol índex propi de responsabilitat. Freud va prendre l’infantil com un exemple en assenyalar com els nens poden colpejar-ne un altre i donar-li la culpa, alhora, d’aquell cop. Aquest transitivisme, propi de la primera infància, persisteix com una resta infantil al llarg de la vida i no és estrany trobar adolescents que culpen els pares de les males notes o dels fracassos sentimentals. O (suposats) adults que acusen el govern d’haver contagiat algun virus quan ells mateixos han rebutjat, prèviament, qualsevol mesura sanitària. Aquestes mateixes tesis les escoltem sovint en boca de representants polítics, que no dubten a atribuir als antecessors la responsabilitat dels seus propis fracassos. En aquest sentit, podem dir que avui la responsabilitat és un símptoma social, una falta que emergeix als lligams socials com un tret típic d’època.

Avui la responsabilitat és un símptoma social, una falta que emergeix als lligams socials com un tret típic d’època.

Un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va comentar la frase de Malraux per assenyalar que l’índex més precís per captar la diferència entre allò infantil i allò adult era l’assumpció de responsabilitats respecte al que un fa o diu, sense atribuir a l’altre eleccions que són d’un mateix. La maduresa d’una persona o dels lligams col·lectius no es relaciona, doncs, amb assolir un progrés material, científic o artístic sinó amb la capacitat d’esdevenir adult: fer-se càrrec de les paraules i de les conseqüències, ja siguin en forma de satisfacció o de desplaer. Això ens porta a guiar-nos per una ètica de les conseqüències més que no pas per una ètica de les bones o males intencions. Acollir-se al fet que hom va fer alguna cosa amb les millors intencions, i no responsabilitzar-se de les conseqüències posteriors, és una altra forma d’infantilització, més estesa del que sembla. L’ètica de les conseqüències ens ajuda a fer aquest trànsit de la infància a l’adultesa, ja que apel·la a la responsabilitat –que no és altra cosa que la capacitat de respondre per allò que a un li passa– en lloc d’alimentar la culpa, que sabem només serveix per recrear-se al gaudi de la queixa i mantenir així l’status quo.

La gènesi d’aquest rebuig de la responsabilitat és molt profunda i s’ancora els primers anys de vida, quan el subjecte construeix la seva primera idea de si mateix i de la seva realitat psíquica. Per això, ha de traçar algunes fronteres entre allò interior (on es reconeix) i allò exterior, allò que li és aliè. Freud ens va ensenyar que en aquesta operació el nen/a rebutja tot allò que li disgusta o no ho fa amable per a l’altre que l’estima i té cura: el malhumor, l’egoisme, la crueltat o el sadisme. Aquest odi de si mateix, d’allò que li torna una imatge poc satisfactòria, el situa a l’exterior, com si no anés amb ell, i l’imputa a l’altre (semblant, germà, adult) i es declara així innocent. Aquesta intimitat rebutjada és el que Lacan va anomenar extimitat, ja que el que és íntim aquí es fa exterior a un mateix. Altres autors anteriorment, com el mateix Agustí d’Hipona, ja s’havien referit al tema a les seves Confessions on parla de l’interior intimo meo, això més interior que és el més íntim meu, el lloc on habita la veritat de cadascú.

No hi ha llaç social sense discurs

Un llaç social no surt del no-res ni per generació espontània. És el resultat sempre d’un discurs que el produeix i que, com tot discurs, inclou les paraules clau que ho ordenen; el relat-ficció que aquestes paraules van teixint, els llocs que li toca ocupar a cadascú i la satisfacció promesa. Tots els discursos sempre deixen oculta –sota aquestes paraules que funcionen com a significants amos que ho emmarquen– la veritat que el sosté, que no és altra que la falta original, causa efectiva d’aquest discurs, allò que el va produir com a resposta a un buit constitutiu. Un discurs masclista, per exemple, es regeix per algunes paraules clau com virilitat, fortalesa, inferioritat de la dona; teixeix un relat sobre la superioritat natural del mascle; defineix els llocs jerarquitzats que poden ocupar els uns i els altres; promet una satisfacció de domini i amaga la veritat de subjectes mancats de tot allò que enarboren com la seva bandera: fortalesa, control, masculinitat (entesa com a posició sexual assumida).

Avui tenim molts lligams socials construïts en clau infantil però amb conseqüències molt dramàtiques. Al discurs sexista ja comentat, podem afegir els discursos racistes i xenòfobs que se sostenen en un no voler saber res d’allò èxtim que rebutgen. Tot el relat sobre l’espoliació que els immigrants fan respecte dels nadius –i que tan bé han sabut utilitzar alguns líders populistes en els seus lemes: “Alemanya, primer”, “Reprendre el control”, “Fer Amèrica gran altra vegada”– amaga les misèries pròpies de cada país i dels seus governants, incapaços de gestionar polítiques d’ocupació o habitatge amb èxit. Aquests discursos són formes molt actuals d’aquesta teoria neuròtica de la culpa a la qual es referia Freud.

Les xarxes socials i les bombolles d’odi

La novetat d’aquest segle XXI –el racisme o el masclisme tenen ja una història llarga– és que habitem en una nova realitat digital (diuen que aviat fins i tot un nou univers batejat com a metavers) que ha enllumenat una vida algorítmica on aquest procés individual analitzat per la psicoanàlisi té un ressò col·lectiu: les bombolles que aquests algoritmes creen. Les bombolles reforcen aquests mecanismes de rebuig en promoure una alienació, pròpia de la identificació, ignorant les arrels pulsionals que són sempre la nostra raó més íntima: aquests modes de satisfacció que anem adquirint i dels quals només volem reconèixer allò que ens agrada. L’odi esdevé així un afecte primari que ens orienta a les nostres vides i als nostres llaços socials en funcionar com una brúixola, encara que sigui per localitzar-nos en atzucacs.

Els haters habiten les xarxes colpejant el proïsme i, així, tenen el seu lloc de pertinença en alguna de les bombolles que els acullen, donen un destí a les seves pulsions sàdiques i destructives i ignoren, de passada, les seves pròpies limitacions que, en el cas d’assumir-les, els col·locaria en una situació de vulnerabilitat i angoixa que prefereixen evitar com sigui. Els resulta més atractiu que l’Altre (dona, gai, immigrant, autista) funcioni com a boc expiatori que allunya el fantasma de la debilitat, la bogeria o la precarietat social.

Una societat menys diversa és una societat menys madura, ja que ho refia tot al pare protector, abusador i dominador.

Aquestes bombolles, com ja hem dit, contribueixen a la polarització social apostant per refugis identitaris homogenis i al·lèrgics a la diversitat. Una societat menys diversa és una societat, sens dubte, menys madura ja que ho fia tot a la nostàlgia d’aquell pare padrone que, juntament amb aquest costat protector, inclou també una versió abusadora i de domini. És el seu costat fake –per descomptat aquest abús pren formes molt àmplies des del rebuig d’igualtat per a dones i nens fins a l’exercici cruel de la violència– tan ben dibuixat en algunes creacions artístiques com la pel·lícula recent de Fernando León de Aranoa, El buen patrón, en què l’actor Javier Bardem encarna magníficament aquesta figura de pare que acull els seus fills, però a canvi d’una submissió que no coneix més límits que el seu arbitri.

Aquesta voluntat de domini i aquest afany d’homogeneïtzació no és patrimoni exclusiu dels partits d’extrema dreta. Hi ha també formes actuals de llenguatges políticament correctes que, paradoxalment, fan de la diversitat idealitzada una imposició i en aquest sentit infantilitzen també els seus seguidors en rebutjar la dissidència.

Una societat més madura i amb uns lligams socials més adults no aspiraria a rebutjar l’estranger que hi ha en cadascú i a cada comunitat. Per contra, assumiria com a punt de partida que tots som estrangers i exiliats del nostre propi Jo. Que allò estranger és allò que ens constitueix i que, si bé ho rebutgem a l’inici, hem d’aprendre a reconèixer-ho després com a propi per efectuar aquest trànsit infantil a la vida adulta. D’aquí que l’objectiu d’aquests lligams socials no sigui, en cap cas, assolir la cohesió social via l’homogeneïtzació i la supressió de la diversitat. Ni tampoc acceptar resignadament l’existència de bombolles que fragmentin el llaç social al preu d’alimentar l’odi.

Col·laboració i conversa

Una societat més madura ha d’apostar clarament per les pràctiques col·laboratives, en tots els seus àmbits, com a única eixida als impassos que tota civilització comporta. Avui ja no tenim la doxa que un personatge diví o terrenal ens revelaria com a coneixement sagrat. Decidir sobre la vida, la sexualitat, la mort, la criança o qualsevol tema de la polis exigeix​​ admetre aquesta docta ignorància a què es referia Nicolas de Cusa, aquest no saber que, més que debilitar-nos, ens causa el desig de conèixer i reconèixer allò que ens resulta d’entrada estrany o incomprensible.

Una societat més madura hauria de reaprendre a conversar com a estratègia per donar lloc a les seves diversitats i deixar obertes les preguntes i els buits que constitueixen la veritable naturalesa de qualsevol llaç social. Aquesta conversa –que avui ja només podem pensar amb una fórmula híbrida entre la presència i allò virtual– té condicions molt diferents de les propostes digitals que pretenen reduir el nostre univers a una fantasia virtual sense la presència dels cossos. Allò digital té tot el seu valor com a evocació de la presència, d’aquells llaços que van ser i que tornaran, no com la substitució. La conversa a què aspirem com a generadora de llaços socials més adults confia més en altres ingredients –als quals em refereixo al meu llibre El mundo pos-Covid. Entre la presencia y lo virtual– com acceptar el que no té sentit, acollir la sorpresa, potenciar l’humor i incloure la poesia, entesa com donar valor nou a les paraules, revitalitzant-les.

José Ramón Ubieto és psicoanalista i professor de la Universitat Oberta de Catalunya. El seu últim llibre és El mundo pos-Covid. Entre la presencia y lo virtual (Ned Ediciones, 2021).

Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.