Necessito analitzar una alteració psicològica que sembla expandir-se a les nostres societats individualistes. Em refereixo a una possible dependència emocional que altera consistentment el comportament de força persones: comprensible? Acceptable? Perillosa? No és la pressió que sobre força adolescents exerceixen certs influencers ni l’addicció a les tecnologies digitals, sinó la que representen els éssers vius, de companyia, el que sovint anomenem mascotes: “ésser – freqüentment un animal – que esdevé una mena de símbol o referència per a algú o per a un grup, institució o empresa o esdeveniment important”. El mot s’empra per a significar un animal de companyia, però es fa de manera abusiva: vegi’s como ho explica l’Eugeni S. Reig en un article de 2015 a la Núvol. Segons ell, el mot “mascota” seria, fins i tot, una falta de respecte cap als animals: una visió antropocèntrica del món i de la vida.
No pretenc ara ni embrancar-me ni empantanar-me frívolament en la qüestió dels eventuals “drets animals”, sinó en un fet: nens, ancians, malalts, gent de tota mena, desitgen posseir un animal – un gos o un gat, però també tortugues, ocells, o altres éssers vius – per a tenir-lo a prop, conviure-hi, de manera que els faci companyia, pugui ser cuidat, s’hi puguin relacionar. Sempre ha passat, però ara, a la nostra societat egoista i incerta, que tan ens aïlla, això emergeix com un amplíssim costum social. Mai s’havia estès tant.
Comptar amb un animal viu ens dona seguretat, hi trobem certa complementarietat. Ara bé, des d’aquí fins al perill de la “dependència” envers a un ésser infrahumà, no hi ha tant. Sabem que l’afectivitat es va configurant durant la vida, a la vegada que – com assenyalen molts autors, des d’Aristòtil a en Marina – es defineix per ser sempre espontània. Els afectes i l’emotivitat no provenen de l’imperi de la voluntat sinó del nostre “impacte amb el món”. Són aquelles experiències interiors que, senzillament, “ens passen”: precisament per això cal mirar d’entendre el seu significat i reconèixer-los.
A una recent entrevista (dins el llibre Déu és jove, 2018), Francesc, el papa de Roma, d’una manera col·loquial, gens “magisterial”, opina que és just estimar les mascotes perquè “Déu ha creat l’home, però també els animals i el medi ambient”. I, tot seguit, fa la consideració que m’ha fet posar-m’hi a pensar: indica que el preocuparia que “l’esperit de les persones, preses d’un sentiment aclaparador de soledat i potser de la voluntat de ‘jugar a ser déu’, quedi absorbit del tot per la relació amb una mascota”.
Aquesta desviació – i encara cito – comportaria que “utilitzen els animals i no en respecten la dignitat” i seria “una moda il·lusòria per construir-se un afecte programat: l’amistat programada, la família a l’abast de la mà, l’amor a l’abast de la mà. És un amor a imatge i semblança d’un mateix, que oblida l’ésser humà i les relacions socials i identifica l’animal de companyia com a persona”. Fort, oi? Un animal no ha d’esdevenir esclau del seu propietari, fent-lo a mida per substituir les relacions socials humanes. Necessitem diàleg i intercanvi recíprocs.
Les societats líquides tenen notes perverses, són plenes de “començaments sense un final”, desitjos que no omplen de sentit. Amb les “mascotes”, ni instrumentalització ni dependència.
