Human-centered cities

El segle XXI necessita resignificar críticament l’experiència del model de les smart cities. No es tracta d’alterar o modificar el concepte. El seu perímetre està clar. Com assenyala Anthony M. Townsend, les ciutats intel·ligents incorporen la tecnologia per oferir un en torn més confortable i habitable als seus habitants. Una cosa que indubtablement forma part de la narrativa que acompanya la seva gestió però que s’ha vist debilitada per externalitats negatives que, en els últims anys, s’han evidenciat en la pràctica quotidiana de les ciutats.

En aquest sentit, les human-centered cities no pretenen substituir el concepte de les smart cities sinó fer-lo evolucionar. La seva finalitat prioritària és dotar-les d’un rostre més humà, centrar el seu disseny en un entorn que reforci la finalitat humanística per a la qual van ser concebudes originalment. No debades, la definició que va fer d’elles el Grup Tècnic de Normalització 178 d’AENOR el 2013 apuntava cap a aquesta direcció, cosa que després també va assumir el Pla Nacional de Ciutats Intel·ligents que va desenvolupar Espanya el 2015. En aquest es diu que la smart city és “una visió holística d’una ciutat que aplica les TIC per a la millora de la qualitat de vida i l’accessibilitat dels seus habitants i assegura un desenvolupament sostenible econòmic, social i ambiental en millora permanent”.

Amb la reflexió dins la idea human centered cities s’aprofundeix en la definició que acabem d’esmentar. Amb això es dona resposta a les urgències que generen els canvis que experimenta el món a causa de les dislocacions polítiques, socials, econòmiques i culturals que provoca la crisi global. Però, sobretot, com a conseqüència dels dèficits d’equitat que generen a escala global tant la revolució digital com el canvi climàtic. Ciutats centrades en l’aspecte humà és, per tant, un concepte que redissenya les smart cities. I ho fa dins de dinàmiques de comunitats més ètiques, inclusives i sostenibles. D’aquesta manera es vol posar èmfasi en allò que és humà. Una cosa diluïda o marginada per la recerca d’impactes tangibles en el desenvolupament de models d’eficiència i utilitat vinculats a la prestació tecnològica de serveis públics dins de la ciutat. Models que han desplegat verticals tècniques al voltant d’un relat economicista i, moltes vegades neoliberal, que ha anteposat l’experiència de l’usuari o consumidor a la de la persona o ciutadà.

Ciutats tecnològiques amb valors humans

Per corregir aquesta deriva s’ha forjat en els últims anys una reflexió acadèmica que ha ressaltat la centralitat dels valors humans a l’hora d’explicar per què la tecnologia ha de posar-se a el servei de la cohesió i la inclusió. Inspirada en la visió de ciutat que en els anys 70 de segle XX va oferir Jan Gehl a Life between Buildings, ha passat a formar part de la feina que, per exemple, ara es desenvolupa a Los Angeles sota el seu nou Chief Design Officer (cap de disseny Christopher Hawthorne.

L’objectiu actual és redireccionar el vector de transformació digital de les ciutats cap a dissenys basats en les necessitats personals dels éssers humans. D’aquesta manera es pretén promoure una mena d’humanisme tecnològic que, a través de polítiques públiques municipals, doni sentit cívic i ètic a la revolució digital a partir de l’impacte social que generin les ciutats. Un sentit que transcendeixi els models de sociabilitat digital que franquicien les grans corporacions tecnològiques al monetitzar una governabilitat eficient de verticals que dissenyen per a consumidors i usuaris, i no per a ciutadans.

Les smart cities han de resituar materialment l’ésser humà en el centre del seu disseny i assumir que aquest és l’única mesura possible de la tecnologia. Les human-centered cities són la solució a l’“emergència digital” d’introduir un humanisme tecnològic que apoderi l’ésser humà i li confereixi la responsabilitat de donar sentit a les dades, als algoritmes, a la intel·ligència artificial i a les màquines. Una resposta que impulsi un marc regulador que controli democràticament la tecnologia, que emancipi l’ésser humà d’ella i que el resignifiqui com a ciutadà que decideix quin impacte té en ell. Una cosa que només podrà aconseguir si es genera en el marc urbà un New Deal on Data que posi en marxa mercats oberts d’informació que atorguin als usuaris d’Internet drets de possessió, ús i disposició de dades personals sobre ells. Drets que no només vagin en la direcció proposada per la Comissió Europea d’un data producer’s right sinó vers la creació d’un entramat efectiu de drets digitals que acompanyi l’experiència de ciutadania.

La revolució digital o s’humanitza, o no serà. O està al servei de la humanitat i manté a aquesta com a centre normatiu d’interpretació del món, o acabarà amb la dignitat humana i ens arrossegarà a tots dins del perímetre d’un panòptic de vigilància, desigualtat i alienació. A l’“emergència digital” se li ha de fer front des de les ciutats. Elles són els laboratoris en els quals la tecnologia es posarà a prova. En el seu si s’han d’evidenciar les potencialitats de canvi que s’hi allotgen en front dels reptes de la globalització. Bé per millorar-nos i fer-nos progressar, bé per perjudicar-nos i endinsar-nos en un malson distòpic.

La solució: a les ciutats

Quan Bruno Latour es preguntava on aterrarà la globalització, la resposta és clara: a les ciutats. L’Agenda 2030 per a un Desenvolupament Sostenible ho diu obertament. Encara que ocupen el dos per cent de la superfície de la planeta, concentren més de la meitat de la població, consumeixen el 75 per cent de l’energia i produeixen el 80 per cent del PIB. Per aquest motiu, l’ONU reivindica una aliança de les ciutats amb la tecnologia. Sobretot perquè el 2050 allotjaran el setanta per cent de la població i el 2100 el 85 per cent. Un horitzó d’eclosió urbana que es traduirà en una geopolítica demogràfica de sostenibilitat que només es podrà atendre des de la revolució digital.

Les ciutats són el principal generador de valor al voltant de la captació de talent, innovació i diversitat, però també l’epidermis on es deixen sentir més intensament els reptes distòpics als quals s’enfronta el planeta. Ho explica Antoni Gutiérrez-Rubí a GeocitiZens. Assenyala que les ciutats són les institucions més idònies per desenvolupar polítiques viables davant les dislocacions de la postmodernitat global. De fet, les ciutats són l’únic actor polític amb capacitat de resposta sobre les desigualtats, la desocupació tecnològica, la crisi de les classes mitjanes, la migració no regulada, el canvi climàtic, l’envelliment, la mobilitat, la gentrificació, els radicalismes o la inseguretat, entre d’altres reptes plantejats per la globalització; especialment des que els estats estan bloquejats per capes de conflicte que visibilitzen la fatiga de les seves capacitats de gestió, moltes d’elles basades en dispositius del segle XIX inviables avui en dia.

En aquest context és on les human-centered cities poden convertir-se en una estratègia global promoguda des d’Europa i transportable a Amèrica Llatina degut a la nostra herència comuna d’afinitats culturals i legals. Una estratègia política que invoqui la dignitat humana mitjançant un pacte entre la humanitat i la tècnica que salvaguardi, com deia Hans Jonas, el dret a una vida autèntica en termes humans. Un pacte que promogui una paideia digital que desenvolupi experiències cíviques que alliberin els éssers humans de la seva reificació tecnològica.

Que els indueixi a insurreccionar-se críticament a partir de les ciutats davant de l’hegemonia que les corporacions tecnològiques imposen amb el seu monopoli de la revolució digital. Les human-center cities poden ser el començament d’una nova civilització digital que modifiqui els eixos prescriptius d’un capitalisme de la vigilància modelitzat en les smart cities.

José María Lassalle és professor de Teoria del Dret i Filosofia del Dret a ICADE, director del Fòrum sobre Humanisme Tecnològic d’ESADE i va ser Secretari d’Estat de Cultura i d’Agenda Digital

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *