Podríem dir que emancipar-se és la tasca culminant del procés que suposen els canvis de l’adolescència. En la forma pronominal de verb reflexiu, tal i com el defineix el diccionari de la RAE, significa “alliberar-se de qualsevol classe de subordinació o dependència”. Però també té una forma nominal, “emancipar”, que fa referència –seguint també la RAE– a l’acció d’ “alliberar de la pàtria potestat, de la tutela o de la servitud”. Aquesta dualitat reflecteix bé la complexitat d’un procés dinàmic en el qual l’adolescent desenvoluparà gradualment una major maduresa, una capacitat d’autonomia i delegarà més les seves funcions de cura a mesura que confiï en les seves capacitats. Un procés que es desenvolupa entreteixint nivells intrapsíquics i de relació amb l’entorn sempre subjectes a les tensions de la disharmonia natural.
La capacitat d’emancipació ja es fonamenta a la infància, quan els nens i les nenes dansen amb els seus cuidadors i cuidadores el ball de l’afecció i l’exploració curiosa del món, de la separació i el retrobament, mentre viuen una relació de cura que ni abandona ni asfíxia. Es construeix així, si tot va prou bé, una vivència de seguretat en la relació, que esdevé gradualment interna i permet desenvolupar la capacitat d’estar sol i contenir les ansietats de separació, confiar i desconfiar adequadament de les relacions, entendre l’altre i fer-se entendre. L’etern dilema entre llibertat i seguretat que s’expressa a nivell social té les seves arrels en les experiències de la primera infància.
Però què és la llibertat? De quines servituds ens hem d’alliberar? La llibertat es construeix en relació amb l’altre i en relació amb un mateix. En la relació amb els altres, especialment amb els seus progenitors, l’adolescent s’ha d’anar emancipant de la servitud de la seva dependència infantil. Una cosa que pot aconseguir gradualment si el seu sentiment d’identitat és “prou bo”. Un procés complex que s’estructura a través de les vivències de continuïtat, de coherència, de realitat i de l’autoestima. L’autoestima no és una entitat que es pugui mesurar, que puja i baixa com la febre. Es tracta, més aviat, d’un mecanisme regulador sobre la visió que tenim de nosaltres mateixos. Això implica un reconeixement “realista” del nostre valor i de les nostres limitacions, així com un agraïment per allò que hem rebut. També una capacitat de reparació quan els sentiments de culpa i de vergonya apareixen i la soscaven.
La idealització de la llibertat que pot tenir un nen quan l’associa a la idea d’absència de frustracions pot ser reforçada amb l’infantilisme d’adults resignats que projecten les seves frustracions mal resoltes en un nen de qui diuen “que vol sortir-se amb la seva”. L’adult veu en el nen la seva pròpia immaduresa inconscient i tendeix a reprimir-la, de vegades arribant a expressar una ràbia envejosa i venjativa. “Amb tot el que jo he d’aguantar …”. Per l’adolescent la seva maduresa és una cosa que haurà de construir i estaria molt bé que pogués aconseguir-la o intentar acostar-s’hi al llarg de la vida.
Quan la dependència és molt intensa, els intents de separació dels pares poden provocar una crisi d’identitat complicada que generi estratègies defensives disfuncionals per poder tolerar-se. Els moviments regressius en què l’adolescent pot intentar refugiar-se al claustre de la seva habitació, la recerca de relacions idealitzades en les quals intentar perpetuar un vincle de dependència amb altres a través del domini o de la submissió, o la negació de les necessitats mitjançant el refugi en les representacions idealitzades d’un mateix que suposa el narcisisme, són les principals.
L’ideal de perfecció
El narcisisme i l’omnipotència poden ser dos amos molt exigents. La negació de la nostra vulnerabilitat, dels nostres límits i d’allò que hem rebut dels altres ens esclavitza en un ideal de perfecció. El reconeixement del que hem rebut aplana el camí cap a un procés emancipador. La llibertat és una negociació permanent amb les coses rebudes. Per descomptat, no totes les coses rebudes són bones i per això és necessària la reparació. Els funcionaments narcisistes, però, són normals en l’adolescència. Amb ells l’adolescent intenta protegir el seu encara precari sentiment d’identitat. L’adolescent pot confrontar-se amb tossuderia amb l’adult no només per alliberar-se de la seva tutela i posar-se a prova, sinó també per regular el seu contacte amb els límits propis que encara són difícils de suportar. L’altre és sempre l’ignorant, l’equivocat, el covard, el feble. Quan els adults que acompanyen aquest moment no es troben prou en forma poden tolerar malament la confrontació i el tracte que l’adolescent els dispensa i entrar en una batalla intentant doblegar les seves actituds. O també deprimir-se augmentant el sentiment de culpa de l’adolescent i les defenses contra aquest.
Crítica, però també reconeixement
Així el procés emancipador necessita tant del reconeixement de les noves capacitats per anar-se consolidant com del pensament crític. El reconeixement i la crítica que el jove rep dels seus iguals compleix aquesta funció, però també necessita el reconeixement social i el respecte dels seus drets perquè això li permet percebre determinades qualitats seves com a valuoses en funció de l’assoliment d’objectius col·lectius considerats com a rellevants. Els acompanyaments que pressionen l’èxit agitant l’espantall del fracàs sotmeten l’adolescent a una contínua frustració que negligeix el reconeixement de capacitats quan el sistema econòmic no les troba prou productives per als seus interessos. L’ideal de perfecció fa malbé la llibertat i alimenta les fantasies d’omnipotència.
La societat, tal com ja va revelar Étienne de La Boétie el 1548 a El discurso de la servidumbre voluntaria, estimula la dependència de diverses maneres per aconseguir la submissió voluntària. En la nostra societat contemporània el consumisme ens infantilitza, l’individualisme ens desprotegeix quan ens aïlla i alimenta el nostre narcisisme i la por ens acovardeix. No és casual que La Boétie escrivís la seva lúcida requisitòria als divuit anys, mostrant com el pensament ètic apareix amb força en aquesta etapa. L’impuls a deixar de ser infantil i la falta d’experiència que encara no ha creat interessos que obliguin a negociar amb els ideals que es construeixen en aquest moment converteixen l’adolescència en un exigent filtre ètic per a la societat.
Aleshores és pertinent preguntar-nos: En quina mesura són emancipadores les nostres praxis d’atenció a l’adolescència?
Jorge Tió és psicòleg clínic, psicoanalista i referent en Salut Mental i Adolescència de Sant Pere Claver-Fundació Sanitària
