Quan no tens sostre, què és essencial?

Una persona que viu al carrer ho ha perdut tot. I de tot el que ha perdut, el més important i difícil de recuperar és la confiança amb tothom. M’atreveixo a dir que aquesta pèrdua de seguretat amb els altres és fins i tot més important que el fet de no tenir un habitatge on viure o dormir.
Quan un s’adona que les circumstàncies l’aboquen al carrer, fa el que calgui per evitar-ho. S’aferra a qualsevol opció per molt complicada que sigui. La desesperació és molt gran, perquè ningú, absolutament ningú, vol viure al carrer.

Abans d’arribar a aquesta situació intenta trucar a amistats, familiars o coneguts. El que sigui. Però no sempre és tan fàcil ni possible. Potser no tenim ningú a qui acudir i llavors, quan arriba el moment fatídic, som perfectament conscients que tot i tothom ens ha fallat.
Després de molts anys treballant amb persones que viuen al carrer he aconseguit comprendre una mica un sentiment que he sentit expressar molt sovint a persones que estan passant o han passat aquest malson de no tenir una llar on viure o dormir.

Quan algú aconsegueix recuperar aquesta confiança i troba persones que l’ajuden a sortir del carrer o que li donen un cop de mà, i pren consciència que aquestes persones sempre estaran allà, diuen que són la seva família. Evidentment, hi ha famílies i famílies, però aquesta atribució és sobretot per aquell model de família que no et fallarà mai.

Durant un temps, quan una persona s’apropava al centre obert de la Fundació li havíem de dir que no el podíem atendre perquè estàvem saturats. I, amb tota raó del món, marxava enfadada. La frustració de rebre una altra porta tancada després de tantes i tantes és realment desesperant. En un principi ho atribuíem al fet que la persona ens traslladava el seu enuig per la situació que vivia, però nosaltres no hi podíem fer res. Obviàvem un detall significatiu.

Un dia vam fer un canvi important. Enlloc de dir a la persona que no podíem arribar a més, vam decidir seure una estona amb ella i escoltar-la. Al final, igualment, li acabàvem dient que no li podíem oferir res més, però pel fet d’estar una estona xerrant i escoltant, l’agraïment era molt i molt gran. No se li havia ofert una dutxa o un lloc on dormir, però sí un espai on sentir-se algú.

Tenir algú a qui poder expressar allò que un sent, en la mesura que cadascú pugui, algú a qui canalitzar les emocions desbordades és, segurament, el més important que podem tenir. Tothom necessita algú amb qui comptar ni que sigui per a ser escoltat.

Per aquest motiu, algunes persones consideren les persones que l’han ajudat com la seva família, perquè són qui li ha fet recuperar la confiança en què més endavant, passi el que passi, estaran al seu costat. La confiança en algú altre és la cosa més essencial que necessitem tots.

Però no és només la necessitat que algú ens escolti, el que en realitat necessitem és algú que ens estimi. I no tothom té aquesta sort. Segurament els qui ho han tingut sempre, no són conscients de la importància que té perquè és tan fonamental que no ens podem ni plantejar l’opció de no tenir-ho.

No som conscients de les petites coses que tenim i que altres no tenen. Les persones que viuen al carrer ens ho demostren constantment. Fa us dies es va morir en Lute, que havia viscut molts anys al carrer. Una de les coses que recordava amb afecte és el moment en què li van dir “senyor” després de molts anys que no l’anomenessin així. Hi ha persones que quan per Nadal reben algun regal, per petit que sigui, ens ho expliquen amb il·lusió perquè no recorden el darrer cop que en van rebre un. O, fins i tot, hi ha qui està satisfet perquè sap que el dia que es mori no estarà sol a l’enterrament. Petits detalls insignificants per a molts, però plens de vida per qui ho ha perdut tot.

Ara mateix ens trobem enmig d’una pandèmia sense precedents que ens ha fet adonar de coses essencials de les quals fins ara no érem gens conscients. No cal dir que el primer punt és la importància d’una llar. No tothom s’ha pogut confinar o no tothom ha pogut garantir les mesures d’higiene. També hem vist com d’un dia per altre hem hagut de deixar de fer petits detalls i gestos quotidians.

Durant aquests dies, en un dels missatges que vaig enviar acompanyat d’un “com esteu?”, una persona em va donar una resposta que m’ha vingut al cap tot sovint. Em deia que estaven bé i que aquest confinament els havia donat l’oportunitat que per darrer cop ells i els seus fills, ja universitaris, estiguessin junts a casa de nou. “Segurament ja no passarà mai més”. Automàticament, com que els meus fills encara són infants, això em va canviar la meva pròpia mirada del confinament.

Ara que no ho tinc
No cal dir que no valorem el que tenim fins que ho perdem. Qui no ha trobat a faltar una visita a un amic o familiar? Qui no s’ha adonat de la importància de poder abraçar algú? Qui no ha trobat estrany no poder sortir al carrer sense tenir justificació? I, per suposat, l’immens dolor de les persones que n’han perdut d’altres i no han pogut ni acompanyar-les en els seus darrers moments.

Aquests dies m’he llegit La mida justa de Jostein Gaarder. L’autor busca reconciliar-nos amb la vida, el món i, per suposat, amb les persones. Ens diu que les persones són el més essencial de la vida i d’aquest món. Tenir algú que t’estimi i et faci sentir estimat és del més ric i important que hi ha per poder donar sentit a la vida. El títol em sembla apropiat perquè aquesta mida justa és el que costa més de trobar quan valorem què és essencial i que no.

Si persones que viuen al carrer durant anys i anys continuen tirant endavant només pot ser perquè tenen l’esperança que algun dia trobaran aquest algú, malgrat la dificultat de recuperar-se del trauma que implica la seva situació. I aquest esperar a algú altre no cal que sigui una persona per sortir del carrer. De fet, vivint al carrer, la importància d’un mirada, un somriure o algun gest que faci sentir-se estimats és un estímul per continuar.

Som el fruit de totes les persones que s’han creuat a la nostra vida, tant de les persones de les quals hem après i ens han ajudat com de les persones a les quals hem donat i hem ajudat. Per això les relacions humanes són tan importants en la nostra vida i per això no tenir-les és tan dur per a moltes persones.

Per això més important que tenir algú amb qui comptar és assegurar-nos de ser algú amb qui algú pugui comptar. Hi ha moltes persones que no tenen garantit aquest suport emocional tan important. Des de les persones que tenim més a prop fins a les que no tenen ningú. En aquest sentit, per exemple, les tasques de voluntariat són imprescindibles per a totes les persones que necessiten sentir-se acompanyades per algú.

Estar atents a les nostres vides i a la dels altres. Aturar-nos per a ser observadors del que ens passa i del que passa al nostre voltant. Aquesta estimació i confiança són processos de foc lent que són totalment contraris a aquest immediatesa que aixeca un mur i que ens impedeix valorar allò que és essencial.

Els petits tresors de les nostres vides que ja donem per assumits i imprescindibles són fites inabastables per a moltes persones que ho han perdut pràcticament tot. Per això és tant important desprendre’ns del que realment no és essencial per tal que qui no ho tenen puguin recuperar la confiança en la vida mateixa.

Ferran Busquets és director d’Arrels Fundació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.