Aquest estiu he tingut l’oportunitat d’apropar-me a la doma clàssica de cavalls. És un esport que, quan t’hi acostes, et descobreix un món apassionant. No en soc entès: per tant, si us vull explicar el que és la doma clàssica he de recórrer a algun manual per a principiants. I si busqueu en qualsevol manual podreu llegir alguna cosa així com que la doma clàssica és un art: l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient.
En una competició de doma clàssica cal realitzar una sèrie d’exercicis que serveixen per demostrar la preparació del genet i la submissió, l’equilibri i l’elegància del cavall. Els exercicis que es poden realitzar són moltíssims i de complexitat diversa. Al pas, al trot o al galop, el cavall ha de saber fer aquells moviments que li ordeni el genet.
Tradicionalment, per aconseguir això s’ha utilitzat una tècnica que jo m’atreveixo a resumir com a «càstig i recompensa». Domar el cavall consisteix en donar una recompensa a l’animal si fa allò que li demanem. Fins que no ho aconsegueix, pot rebre algun «càstig» (una fuetada o un cop d’estrep, per exemple). Cal dir, però, que els darrers temps han aparegut noves tècniques, com ara l’anomenada doma natural: una tècnica més respectuosa amb els animals, basada en el coneixement del comportament dels cavalls en el que seria el seu hàbitat natural.
Us imagineu que l’educació a les escoles fos com la doma clàssica? En aquest model d’escola els infants rebrien recompenses si fossin bons estudiants, i càstigs en cas que no aprenguessin la lliçó. De ben segur que aquesta manera de funcionar seria impensable en els nostres dies. Però no és menys cert que aquest model, d’una manera o altra, havia estat present a les escoles en temps no sempre llunyans.
Com que vivim en una societat diversa, és molt probable que si ara parlem sobre quin és el model ideal per educar els nostres infants apareixerien alternatives diferents. Segurament no seria fàcil posar-nos d’acord. Però el que és segur és que avui ningú apostaria per una educació basada en els càstigs i les recompenses.
Fa pocs dies llegia en un article que, segons un estudi, consultem el mòbil una mitjana de 150 vegades al dia. Ho fem perquè volem saber si ens han arribat notificacions D’això l’article en diu la “recompensa variable”, una evolució de la caixa de Skinner. Skinner va fer el següent experiment: si cada vegada que una rata prem una palanca obté menjar d’una capsa, aleshores només pitja la palanca quan té gana.
En canvi, si l’acte de prémer la palanca només li dona menjar en alguna ocasió, la rata pitjarà la palanca moltes més vegades, de forma fins i tot compulsiva. Això mateix és el que passa amb els usuaris de les xarxes socials, que esperen rebre notificacions (digueu-ne likes o feed) dels seus seguidors.
La paradoxa és clara. Ens escandalitzaríem si ara algú ens digués que hem d’educar els nostres fills i filles a base de recompenses i càstigs. Però, en canvi, trobem ben normal posar a les seves mans (i a les nostres!) aquests aparells, els mòbils, que són el mitjà per accedir a unes xarxes socials que, vés per on, ens estan oferint recompenses (o no). El que no permetem a l’escola ho tolerem a les xarxes socials: que ens domin com cavalls. O com burros.
