La tristesa digna

Són temps de caiguda temporal d’ideals. Els ideals són construccions simbòliques que ens donen sentit. Actualment vivim amb un significant amo que no té llei o que no se li acaba de conèixer. És un amo tirà i implacable que no té consideració per a les persones amb qui no es pot parlar. També s’assembla a l’exèrcit enemic en una guerra amb qui no es pot pactar una treva. Prou estem fent els humans per sostenir la situació certament injusta.

Hi ha persones que en aquesta situació contingent simplement la neguen, obliden la part perniciosa com si no passés res i, de tant en tant, es donen compte i recapaciten. D’altres van més enllà i busquen un origen més controlable o el situen en un subjecte pervers sense aportar cap prova. D’altres intenten navegar entre la impotència i l’esperança. D’altres, clar, els científics, busquen la llei d’aquest tirà per posar-li una barrera, sintetitzant una vacuna.

Però hi ha tanmateix un sentiment que en el nostre mon neoliberal, optimista a ultrança i ben pensant, no es té gaire present: la tristesa, que no la melancolia. La tristesa que indica una pèrdua i que permet un sentiment respectuós i temporal. La tristesa, com l’alegria, són part de l’experiència humana.

El cert és que amb la concepció d’una vida efectiva i eficient com ens empeny el capitalisme, la tristesa queda relegada a una resta, a una variable estranya poc productiva que cal neutralitzar. És per això que la tristesa es pot compartir en incomprensió i depressió.

Ara és temps d’aprendre que som éssers vulnerables i que ens hem de cuidar. Que les nostres actituds poden condicionar a altres de manera important i que no som omnipotents. La tristesa és un sentiment ben lògic en els temps que corren. On els altres poden ser una amenaça i la responsabilitat es pot tornar una obsessió. Hi ha un risc inevitable.

És per això que reivindico la tristesa com un refugi pels temps actuals. La tristesa compartida sempre amb l’esperança de temps millors. La tristesa que ens indica que no hi ha res a fer per canviar la situació de manera definitiva, però sí per cuidar-nos i cuidar els altres. Aquesta és una tristesa digna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.