En els darrers anys, ha augmentat la inseguretat o el concepte de seguretat ha canviat?
Les dues coses, perquè estan lligades. Parlar de seguretat sense parlar d’inseguretat no té cap sentit. És absurd parlar de seguretat si no entenem què ens causa la inseguretat, però aquesta és la gran paradoxa de la nostra societat. Fugim de la inseguretat i d’això en diem seguretat. No acceptem que la vida té una dosi d’inseguretat inherent. Ara bé, encara que certament la percepció de la inseguretat sí es desplaça en el temps i en la societat cal tenir en compte que dins d’una mateixa societat i un mateix temps hi ha percepcions de la inseguretat individuals i grupals diferents, per exemple, segons edat, classe… La percepció de la inseguretat es pot generalitzar en un nivell molt bàsic i encara que sigui compartida i realimentada en àmbits socials, sempre és una percepció psicològica individual. Però també psicosocial perquè l’home no viu sol. És un cercle complex.
Vostè diu que tota vida té una dosi “inherent” d’inseguretat. Per què l’home ara defuig més de la inseguretat?
Sobretot tenim aversió a la incertesa de l’existència. Abans de parlar de plasmacions de la inseguretat en un determinat moment, si ens endinsen més cap al nucli, ens podem preguntar: qui no té por a la mort? En molts casos es tracta de pànic. Disfressem la mort als nens i si en parlem és de forma pueril. A diferència d’altres temps i altres cultures, l’aversió a la mort és el pinyol.
Però, en canvi, ara més que mai, la societat gaudeix amb activitats de risc. Es parla de “la societat del risc”.
Aquesta és la paradoxa. Practiquem l’estratègia de l’estruç. Amaguem el cap sota l’ala, però volem tenir el cul a fora. No volem veure la inseguretat inherent a la pròpia existència i, per tant, des d’aquesta actitud cega de no acceptar la realitat, inevitablement la nostra conducta és temerària, imprudent, arriscada i genera inseguretat tant en el pla psicològic com en el pla social. La societat del risc és això. Una humanitat que s’ha desconnectat de si mateixa. Si traduïm l’estratègia de l’estruç a l’àmbit social parlaríem d’un “formiguer enfollit”. La societat actual és un formiguer enfollit en el qual s’ha produït una mena de mutació genètica estranya. A cada formiga se li ha alterat un component subtil i ara en comptes de tenir clar el seu paper dins el formiguer i generar harmonia… cadascú va a la seva. I, per tant, entre els individus ara el propòsit ja no és la perpetuació de la vida, sinó el xoc inevitable.
Tal com els nens que fins que no cauen no s’adonen del perill, creu que hi haurà un moment que la societat reaccionarà?
Estem parlant de la consciència humana i la consciència humana evoluciona. Ara, com evoluciona la consciència? Aquest és un altre tema. Però sí, certament, el salt de consciència es produeix davant un impacte.
Quin tipus d’impacte hauria de ser?
A algú li cal un càncer fulminant per adonar-se’n. Un altre que se li mori un fill. Un altre perdre la feina, un atracament, un accident… Ha de ser un sotrac que ens toqui la fibra. Però individualment i socialment hi ha una evolució. S’avança com a humanitat, però al mateix moment, dins de la societat hi ha individus que evolucionen diferent. Aleshores la foto és caòtica.
Per què està tan convençut que s’avança a nivell mundial?
Fixa’t que el risc de catàstrofe global comença a ser molt evident en la consciència de la humanitat. Per exemple, costa posar la televisió i no veure reportatges de temes mediambientals sobre destrucció. Però no solament avancem en temes de canvi climàtic.
Els atemptats de l’11-S als Estats Units van obrir un debat sobre la seguretat. Aquell impacte va ajudar a evolucionar en la consciència de seguretat?
Tots els impactes a nivell individual i col·lectiu són importants. Però també ens hem de preguntar quin efecte tenen. Els impactes sempre pertorben, però preveure els efectes és molt complex. I els atemptats de l’11 de setembre van ser molt ambivalents. La reacció de la humanitat no funciona amb lògica i és molt complexa.
De quina manera es pot graduar la relació entre seguretat i llibertat?
Cada mesura de seguretat concreta que apliquem en l’individual i el col·lectiu ha de mantenir l’equilibri amb la llibertat perquè sinó és més part del problema que de la solució.
És evident que no ens podem protegir de tot. Doncs, quin criteri seguir?
Podem mirar les estadístiques i verificar les coses. Descobrir els perills reals i fer càlculs de probabilitats. Tota la resta de perills poden passar, però no hi podem fer res. Si ens protegim dels perills poc probables posem en perill la resta de la nostra vida.
Encara que cada persona és un món, però… quins serien actual-ment els nivells bàsics de seguretat?
Hi ha unes seguretats bàsiques que no han canviat: aliment, cobert… necessitats de supervivència. Això és biològicament inherent. L’existència de l’home és un equilibri inestable però dinàmic entre l’instint de supervivència i conservació i el control del canvi. El moviment del respirar és això. Si només inspiro m’ofego; si només aspiro, també m’ofego.
Per tant, el primer nivell de seguretat som nosaltres mateixos.
Sí, però a diferència d’altres organismes biològics, no podem oblidar que nosaltres estem dotats de capacitat de consciència. I, aquest procés d’interiotització, té una consciència directe, tu passes a ser l’altre. Aquesta és la dualitat. I de l’altre me n’he de refiar. És a dir, som éssers amb necessitats bàsiquesbiològiques, però també com a organismes socials amb consciència també erigim noves necessitats de seguretat. En el moment que sortim dels nivells bàsics… on posem el límit de la seguretat?
Cadascú ho ha d’escollir…
Sí, però l’agrupació col·lectiva d’aquest “cadascú” ens ha portat a la “societat del risc” i de la por.
En definitiva, segons vostè, ens genera inseguretat tot allò desconegut. I el primer és l’altre.
Sí, aquest és el mecanisme de la dualitat. Si jo sóc de la pell cap a dins, tot el que no sóc jo és estrany. Tu, l’ambient, el clima, la societat… tot és l’altre i com a tal me n’haig de protegir. Per tant, com més complexes són les societats, quan més persones fan aquest procés de protecció, més inseguretat hi ha. Tothom estableix una estratègia de precaució vers els altres i els altres fan el mateix, fins que establim un mapa de la inseguretat.
Aquesta percepció de la seguretat, ja sigui personal o col·lectiva, generalment s’adequa a la realitat o és més exagerada?
La distinció entre percepció de la seguretat i realitat no és tan operativa com voldríem. En un mateix barri, amb unes mateixes dades de delinqüència hi poden haver diferents nivells de percepció. No podem oblidar, com deia abans, la metàfora de l’estruç: ignorem riscos gravíssims. Per exemple, mentre hi ha una por hipocondríaca creixent cap a la grip nova, conduïm de forma temerària. I això acaba sent un problema polític de primer ordre. Què ha de fer un polític davant una societat, en la qual els ciutadans reclamen seguretat davant riscos inexistents, inventats o trivials, però simultàniament aquest mateix col·lectiu ignora riscos reals?
Sembla clar. Haurien d’actuar tenint en compte les inseguretats reals i amb responsabilitat.
Sí, però no sempre és així. I si un govern entra en aquesta dinàmica i intenta acontentar les inseguretats que reclama la gent, ja tens un cercle viciós. En aquest aspecte l’11 de setembre és un exemple clar. Després dels atemptats cada cop es van prendre mesures més grans, més costoses i de més impacte per la vida dels ciutadans per fer front a uns riscos inventats o mal compresos. En aquests casos tot el que facis és més part del problema que la solució.
En plena crisi econòmica la situació també es complica.
La crisi econòmica, entre altres coses té una deriva. Si l’estat ja patia una crisi fiscal, ara aquesta demanda de més policia, més seguretat… és totalment inviable. Ja se sabia que era inviable, però ara ho és de debó. I com que acceptem l’evidència que no hi pot haver més policia pública, busquem la privada. Un excés de llibertat mata, però un excés de seguretat, també. Si mirem la història ens adonarem que la majoria de societats no s’han esgotat per un enemic extern, sinó per un excés de seguretat.
Per tant, la seguretat passa a ser un negoci.
El creixement de la indústria privada de la seguretat és sorprenent. Hi ha gent que sap que la por ajuda a vendre. Hi ha un anunci que diu que mentre estàs mirant la televisió, ara mateix, algú et podria entrar a casa…
Però, és veritat, això passa… entren lladres a les cases.
Sí, però estem allà mateix. Si busco seguretat, més inseguretat trobo. I si busco seguretat, fugint de les inseguretats, la seguretat que trobo és il·lusòria. Així es tanca el cercle viciós. Totes les polítiques de seguretat a nivell col·lectiu i totes les estratègies de seguretat a nivell individual són il·lusòries. El senyor que anuncia una alarma ens diu: “el perill és a fora”. Però, segons totes les estadístiques de crims violents, des de fa molts anys, la majoria d’assassins són persones de dins de casa. És una evidència, però preferim la sensació d’inseguretat que la realitat. Com diu l’anunci de la Coca-Cola, optem per la “sensació de viure” en comptes de viure. És una patologia del nostre estadi evolutiu.
Si es tracta d’una percepció tan per personal com podem superar aquest estadi com a col·lectivitat?
Si no és a partir de la presa de consciència personal, ho veig molt complicat; perquè tot el que fas sense conèixer-te tu mateix, sense desplegar la teva consciència, és confusió. Fins i tot, les coses més ben intencionades. Com podem superar aquest pas? Doncs obrint els ulls. I aquest pas es produeix, perquè cap individu viu separat de la resta.
Vostè ha assessorat ajuntaments i institucions en temes de seguretat. Com transmet pedagògicament aquesta idea d’acceptar les inseguretat reals per viure més segurs?
La pedagogia només la pot fer gent que ho hagi entès. Com es canvia la societat? No es pot canviar. Qui ens hem cregut que som per poder canviar una cosa així? Qui sóc jo per mirar a fora, veure coses que no m’agraden, creure que estan malament i, a més, estar convençut que jo la podré canviar?
Aquesta visió: “no sóc ningú per canviar les coses” es pot convertir en immobilisme.
Jo només intento comprendre com funciona. Cada cosa que jo faci des de la meva involució o confusió, ja sigui apuntarme a una ONG o fer-me militar, pertorba el sistema. Si les persones ajuden des de la confusió encara generen més caos.
Potser amb els dubtes de tots arribarem a una conclusió.
Sí, però hauríem de tenir precaució. Cada persona pel fet de formar part d’una societat contribueix al caos. Fins i tot, quan estem quiets pertorbem el sistema. Grans impactes venen de la no acció. Totes les preguntes acaben allà mateix: I nosaltres què hi podem fer? Perquè nosaltres som individus d’acció i la no acció ens provoca vertigen i ens genera incomoditat. Sí, però qui, què i com hem de fer alguna cosa. M’apunto a una ONG i em quedo tranquil. Sí, i què? En el fons t’has tret el neguit i prou. Quin és el veritable motiu? En canvi, si segueixes mirant, si t’atreveixes, si assumeixes el risc, si tens el valor i tens constància pots fer un procés d’evolució conscient d’obertura de la ment i borrar-la d’idees preestablertes. Això és temps, no s’aconsegueix en un cap de setmana en un monestir d’una religió oriental. Nosaltres som com estàtues, ens fem buidant pedra.
